dilluns, 21 de octubre de 2019

Sobre el Congrés del PSC

Joan Ferran

Iceta


Últimament els congressos dels partits tenen un punt magnètic. Conquisten l'atenció de politòlegs, militants, adversaris polítics, periodistes i plomes a la caça de notícies amb morbo i titular fàcil. Per a alguns l'important no és el que es diu sinó el que es cou, les estadístiques i els noms dels agraciats -o condemnats- a ocupar els òrgans de direcció dels partits i poca cosa més. Les qüestions de fons no venen, el reduccionisme està de moda.


El proper cap de setmana el PSC celebrerà el seu XIII Congrés. Després d'uns mesos en què el procés de primàries i la investidura han ocupat l'atenció mediàtica, li arriba el torn al conclave socialista català. Els fabricants de titulars furgaran amb afany en vies canadenques, protocols de relació amb el PSOE i aliances futures. No passa res, és natural que sigui així i així seguirà, malauradament, perquè la política espectacle està a l'ordre del dia. Però tot això no és obstacle perquè els congressistes facin el que han de fer: debatre obertament per servir millor a la societat.


Després de l'elecció de Miquel Iceta com a primer secretari del PSC, aclarida la incògnita del lideratge del partit, tot sembla indicar que els socialistes catalans podran polemitzar assossegadament a partir d'una ponència marc 'vintage' escrita en temps convulsos. Res a objectar al respecte, és el que hi ha. Seran els delegats, en última instància, els que decidiran lliurement el contingut de les resolucions i el missatge que vulguin enviar a la ciutadania.


Permetin-me no obstant això, i amb respecte, un parell de consideracions més enllà de la lletra menuda de les ponències. Sempre he cregut que el socialisme català ha pecat, en excés, de mimetisme respecte a altres ideologies i formacions polítiques del país. Ha viscut durant massa temps acomplexat, temorós de no ser acceptat, preocupat pel què diran i incapaç de descarar. I ho ha fet, de vegades, per partida doble tant sobre l'eix nacional com sobre el social. Doncs bé, potser li ha arribat l'hora de passar a l'ofensiva i defensar, sense complexos, el seu catalanisme federalista popular i social en contraposició a les propostes independentistes. Ho ha de fer sense necessitat de fer-se perdonar res. La formació política que més -insisteixo, més- ha treballat per la unitat civil de la ciutadania de Catalunya ha estat el PSC. Ha de seguir sent-ho. La seva proposta federalista és avui, davant la nova situació política, raonable, factible i d'una vigència indiscutible.


L'altra deriva inercial que considero s'ha de reconduir és la de l'anunci d'un hipotètic gir a l'esquerra. El PSC ja és tan d'esquerres, catalanista i federalista com el més pintat. No necessita banyar-se cada dia en aigua beneïda per netejar l'estigma d'un pecat original que no té. Ha de, tan sols, exercir el que és. Amics, el secret no està en la verbalització sinó en la pràctica política quotidiana. De res serveixen les declaracions altisonants, o les proclames congressuals, si el treball quotidià es realitza sobre la base de la simple administració de les coses i al pragmatisme sense ideologia. No es tracta tant de publicitar un gir sinó, més aviat, 'ser' i recuperar el que s'és.


Si Miquel Iceta és capaç de conjugar, en la confecció de l'Executiva, experiència, joventut, ideologia i capacitat de gestió la cosa pot funcionar. Si, a més, aconsegueix que la personalitat i el discurs del PSC es perfilin amb nitidesa hi ha socialisme català per a estona. I més, després del No del PSC a la investidura de Mariano Rajoy.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.




Més autors

Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH