dissabte, 15 de maig de 2021

La revenja d'Iglesias, la seva núvia i Monedero

Carmen P. Flores

MonteroIglesiasMonedero

Irene Montero, Pablo Iglesias, Rafael Mayoral, Joan Carles Moneder i Diego Cañamero


Diuen que en política, mai s'ha de deixar malferit a un enemic, sinó que cal rematar-ho. Però clar, això ho diu gent dels partits "tradicionals", és a dir, els de la casta, com li agrada cridar-los a Pablo Iglesias. Però al final, com els dirigents de Podem no són extraterrestres, sinó humans amb defectes, fan el mateix. Cal no oblidar els orígens bolivarians del cues, Monedero i, en definitiva, del grup fundacional de Podem, al qual alguns anomenen "els cinc de Vistalegre".


També serviria els cinc de la Complutense ja que tots han estat o segueixen sent professors d'aquesta universitat. L'únic del quintet que s'ha "marxat" per dir lliurement el que pensa és Lluís Alegre, amic d'Iglesias, però, en els últims temps, més proper a les tesis de Errejón, ideòleg fins fa poc de la formació estatge.


Per la seva tradició comunista, Iglesias no està disposat a perdonar Iñigo Errejón que ha gosat plantar-li cara presentant-se com a alternativa a la seva candidatura. Els resultats favorables i els palmeros que té al seu costat no deixaran pensar a Pablo Iglesias en el que li convé al partit, la unitat que demanen les bases i la imatge autoritària que pot quedar d'ell si, com es comenta, es "carrega" a Errejón com a portaveu per substituir-lo per la seva nòvia, Irene Montero, coneguda en els ambients parlamentaris com "la histèrica". Deia Octavio Paz que, "la dictadura, sigui d'un home o d'un partit, desemboca en les dues formes predilectes de l'esquizofrènia: el monòleg i el mausoleu".


Iñigo Errejón, persona moderada, amb les idees molt clares, ha estat l'altra part del partit i que ha sabut equilibrar amb intel·ligència, coneixement i tremp. En canvi, Iglesias és la demagògia personificada, això sí, de verb fàcil i domini de l'escena com ningú, tot i que per convèncer l'auditori hagi de comptar mentides les vegades que faci falta.


El líder morat critica la casta política per la seva poca transparència, els amics i familiars que col·loquen però no es talla un pèl en practicar el mateix. Primer, a Tania Sánchez i ara a Irene Montero. Com se li diu a això? "És improcedent parlar de reforma sense fer referència a la forma".


Aquests dies de tensió interna i més d'un utilitzant als mitjans de comunicació per enviar encàrrecs, posaran de manifest la revenja dels pablistas sobre Errejón i els seus seguidors. La justificació del tall de "caps" als perdedors ja la tenen prevista. Encara que diguin el contrari, Monedero i el mateix Iglesias practiquen allò de "no es fa una revolució amb guants de seda", com deia Stalin.


Abans del congrés afirmava en un altre article que, independentment del resultat del congrés de Vistalegre II, ja res no serà igual en la formació estatge que va néixer de la il·lusió i l'esperança del canvi d'una bona part de la ciutadania i que l'èxit se li ha ennuegat. I de quina manera!

1 Comentaris

1

En l'Ajuntament de BCN, pasa el mateix, començant pel martit de Colau. Aixó ve amb els "nous" aires.

escrit per Martín 16/feb/17    09:27 h.

Escriu el teu comentari




He llegit i accepto la política de privacitat

No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.




Més autors

Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH