Cada dia més sols

Redacció Catalunyapress

Fa unes quantes setmanes que no escric en aquest espai. El motiu no és un altre que la manca de temps causada per la quantitat de feina. Per molt que vulguem, resulta impossible arribar a tot. Avui, però, m'he decidit. He topat amb una altra de les meves històries de metro i he pensat que la compartiria. De fet, el transport públic és una mina si hom va amb els ulls ben oberts i l'esperit inquiet.

La situació que he contemplat lliga amb aquesta idea. I, en realitat, és absolutament insulsa, perquè no hi passa res. Però precisament en el fet que "no hi passa res" es troba la clau de la qüestió.
M'explicaré. Anava jo dins del vagó, recolzada en una barra central. Al meu voltant, el panorama següent:
Tres nois escoltant música amb auriculars, la mirada totalment perduda. Un senyor fullejant el diari, assegut en un extrem. Dues dones joves llegint un llibre en suport digital. I, encapçalant la llista, onze persones de totes les condicions, edats i sexes (ni una més ni una menys, les he comptat) potinejant els seus telèfons mòbils.
He tingut la certesa que tothom estava en un altre món, que ningú no era conscient d'on es trobava. M'ha vingut al cap la contradicció actual: disposem de xarxes socials que ens comuniquen amb l'altra punta del planeta i alhora vivim més aïllats que mai, més solitaris.
En aquell moment ?estació de Rocafort, línia 1? ha pujat al metro una noia, amb aspecte de sud-americana, empenyent un cotxet infantil. Ben assegut, hi anava un "nano" d'un parell d'anys: el cap rodó, el cabell de punta, la boca amb poques dents. La criatura semblava molt feliç. Feia uns sorollets guturals, similars a una rialla, i cridava una mica. Estirava les manetes morenes com reclamant l'atenció de la gent, girant la vista a dreta i a esquerra, potser esperant ingènuament que algú li digués alguna cosa. Jo me l'he mirat i l'he trobat molt simpàtic. M'ha semblat que alegrava la grisor d'aquell vagó tan seriós, tan anodí. Immediatament, se m'ha acudit fer una repassada als companys de viatge, però ningú no ha aixecat el cap, ningú no ha adreçat al nano ni una mirada, ni un somriure, ni tan sols un cop d'ull mig distret. Res. Com si no existís.
Tot plegat m'ha fet pensar i he decidit que us ho diria. I espero que no m'acuseu d'explicar bajanades. Ja us he avisat que, en la meva història d'avui, no hi passava res.
Perquè així és, amics. No hi passa res que no passi cada dia. Vivim cada cop més isolats, més abocats a l'interior d'una pantalla. Si no som prou receptius per invertir un instant en somriure a un nadó que ens crida l'atenció amb la innocència de la infància, estem perduts. I perdoneu la meva bona fe, però penso que tal vegada podem extreure alguna conclusió d'aquesta pobra anècdota: si no, molt em temo que no tenim arreglo. Estarem, em sap greu dir-ho, cada dia més tristos. Estarem, malauradament, cada dia més sols.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH