Una marea groga de més de 100.000 persones van celebrar el 75è aniversari de l'ONCE

|

la festa de la ilusion

 Des d'Andalucia a Catalunya, passant per Castella-la Manxa, València o Madrid van arribar autobusos  carregats de membres de la marea groga perquè cap va voler perdre's la festa de la il·lusió,  que va començar a les 10 del matí d'aquest diumenge i que va estar amenitzada pel conegut speaker, El Polp. A més de Shakira, va sonar Alaska, Melendi i, com no, Paquito, el chocolatero.

Molts dels assistents van aprofitar el viatge fins a Madrid per fer-se fotos amb la deessa Cibeles o la Policia Municipal i, de pas, denunciar l'actual situació de retallades socials. "Com segueixin llevant coses, anem a acabar caminant com Els Picapedra", exemplificava jocosa Mari Carmen, de 50, molt prop de l'Ajuntament des de la seva cadira de rodes. "Tinc poliomielitis, però també més marxa que ningú. Sortim a les tres del matí de Jérez i no sabem com anem a acabar", afegia entre riures. Va ser la tònica general durant tot l'esdeveniment. Salvo per als pacients conductors de les tres files d'autobusos, que arribaven fins a Neptú, i que van haver de fer temps. Molt temps. Perquè la festa de la il·lusió es va perllongar fins a passades les tres de la tarda. El que li va venir de perles, d'altra banda, a José María. En una de les cantonades, aquest venedor de cupons repartia, des del seu improvisat lloc, això mateix: il·lusió. "Li dec el meu treball a l'ONCE. Fins ara cobrava una pensió per una hèrnia discal que tinc, un problema de tiroide i una lesió de cor. Ara tinc un treball", es congratulava. "Les vendes? Avui millor que altres dies. La crisi, ja saps...", deixava caure aquest mostoleño, que va traslladar ahir el seu lloc habitual de l'avinguda de Valladolid, a Cibeles.

Sara que també treballa, encara que no del que li agradaria. Té 29 anys i és informàtica, però es queixa que moltes aplicacions no estan adaptades per a persones amb una discapacitat visual. "Així que subtitulo pel·lícules per a sords en una empresa lligada a la Fundació ONCE", deia pegada a la plaça del descobridor.
Per percatarse d'això últim, bastava amb aixecar la vista i veure el paisatge: nens, àvies, pares, mares, parelles, amics, gossos... Tota una cosmologia d'il·lusió on todoss cantaven les cançons dels pallassos de la Tele, presents en l'escenari de Colón, i la resta esperava impacient al plat estavella de l'acte: l'esperada actuació de David Bisbal, que es va fer voler després de Nena Daconte i el Somni de Morfeo.
Manuel, l'amo de Columbus, el gos llaurador, ho té clar: "Si no existís l'ONCE, caldria inventar-la. La prova que la il·lusió és capaç de tot són les seves 75 anys. En 1938 no tenien ni per un mendrugo de pa, i fixa't el que han muntat".
Caldrà canviar, doncs, el significat del groc. Des d'avui, el color de la il·lusió.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.
ARA A LA PORTADA
ECONOMIA
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH