"És molt fàcil dirigir a Danny Glover i Robert Englund"

|

Marta Fdez de Piñar.- Christian Molina, director de "Diari d'una nimfómana", ha rebut una atractiva oferta per rodar un thriller a Hollywood. Aquest nou projecte es durà a terme amb una de les productores més importants de cinema alternatiu, Capacity Pictures, dirigida per Wayne Rice. Després del rodatge de la pel lícula "De gran vull ser soldat", un dels seus actors, Robert Englund (Freddy Krueger a la saga "Malson a Elm Street"), va compartir amb Rice la seva grata experiència sota les ordres del jove Molina i aquest el va contractar per a un film en el qual s'estudia el nom de Demi Moore com a protagonista.

--Què t'atreu més del nou projecte amb Capacity Pictures?
--El que més m'atreu és treballar amb Wayne Rice, que és un productor meravellós. A més, el guió que em va enviar és un tipus de cinema que m'agrada molt, un thriller, i el cert és que sempre he volgut fer aquest tipus de gènere. Quan t'arriba un projecte amb un guió com aquest, és molt difícil dir que no.

--Ja has treballat amb actors molt consolidats abans, però, com et sents al pensar que podries dirigir a una gran estrella de Hollywood com Demi Moore en aquesta nova pel·lícula?
--La veritat és que Demi no està confirmada de moment i que tenim tres opcions més. Ara mateix, els productors estan decidint quina serà la millor opció.

Acabo d'estrenar una pel·lícula amb Danny Glover i Robert Englund, que són actors de primera línia també i la veritat és que és molt més fàcil dirigir-los. Aquest tipus d'actors s'involucren en el projecte tant com tu i gaudeixen tant com tu d'ell, de manera que amb ells em sento molt còmode. Resulta molt més fàcil amb actors així, que amb els que estan menys acostumats a aquest nivell de treball.

--Posant un peu a Hollywood es compleix un somni per a tu?
--Sí, clar. Crec que qualsevol director que digui el contrari menteix, ja que tots ens hem criat amb Blockbuster i suposa el fet de fer una pel·lícula gran de Hollywood de debò. Al final, es fan pel·lícules que s'hi assemblen, però per a mi el gran fet és el de rodar una pel·lícula tan de Hollywood.

--Les temàtiques dels teus treballs solen tocar temes profunds de la societat, com pot influenciar Hollywood en aquest tipus de guió?
--Un no ha de fer una pel·lícula gran a Hollywood i no intentar que sigui profunda. Crec que que per aquesta raó m'han trucat a mi, perquè volien donar-li un gir al thriller clàssic i de Hollywood. Potser, podem buscar per què una família normal té una sèrie de problemes allà o per què uns senyors entren a una casa i segresten a uns i no a uns altres, donar resposta a la manera en què trien a aquestes persones i a quin problema té la societat perquè sigui així.

Jo crec que podem donar-li tota la profunditat que vulguem a aquesta pel·lícula, no hem de quedar-nos en alguna cosa banal o en un simple thriller, ja que podem endinsar-nos en la cultura i en la societat per saber per què algú pren la decisió final de delinquir.

Des del meu punt de vista, al final la profunditat la posa el director i el mateix guió.

--En breu estrenaràs "De gran vull ser soldat", com ens la vendries?
--Com una pel·lícula molt bona (riu), encara que jo no sóc el millor per vendre les meves pròpies pel·lícules. Tot neix d'una peça d'un diari que deia que si els pares no ho impedeixen quan un jove compleix els 16 anys ha vist 40.000 assassinats en directe. Crec que algú havia de dir això en veu alta i els productors em van donar l'oportunitat. Volia que la societat sabés que potser els nens accedeixen a una part de la informació a la qual no haurien. El cinema, els telenotícies, tot està molt bé perquè cal informar a la gent, però són els pares els que haurien de posar un límit perquè aquests nens tinguin infància. No pot ser que un nen de 6 anys vulgui veure Saw, en comptes de Mickey Mouse i Pluto. Jo vaig creure que, al final, amb això estan perdent un tros important de les seves vida i és el que he volgut explicar: la pèrdua de la infància i la falta de control dels pares.

--Utilitzes el cinema, d'alguna manera, com a mitjà per educar a la societat?
--No, jo no sóc ningú per educar a la societat, ja que suficient tinc amb educar-me a mi mateix. Sí que crec que si em donen l'oportunitat de donar un crit al cel i dir "Eh! Què feu?" o de transmetre el que està passant, ho aprofito.

Moren cada any nens que es maten entre ells reproduint pel·lícules de terror o per haver vist imatges en el telenotícies que potser no haurien de presenciar, perquè són nens i la seva escorça cerebral no està preparada per assimilar-ho. No tenen per què veure el telenotícies a la tarda i veure com recullen cadàvers a Haití, perquè no entenen que ha succeït amb aquests cossos. Aquest realisme de la vida, no deixa de ser real, encara que sembli que a través de la pantalla no signifiqui el mateix. No poden deixar jugar a un nen d'11 anys a un videojoc en el qual es converteix en un narcotraficant que segresta gent i la posa en el maleter o que vagi a comprar drogues i que això li sembli normal.

Jo no haig de donar-li lliçons a ningú però cridar-ho, ho he cridat en la meva pel·lícula.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.
ARA A LA PORTADA
ECONOMIA
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH