dimecres, 18 de setembre de 2019

Temps groc?

Miquel Escudero

MiguelHernndez 1


S'acaben de complir 75 anys de la mort del poeta Miguel Hernández Gilabert, a la presó d'Alacant. Tenia només trenta-un anys d'edat. Va ser un poeta autodidacte i un lector empedreït dels clàssics espanyols del segle d'or.


El 1937 va escriure el seu llibre Vent del poble, dedicat a qui seria premi Nobel de Literatura el 1977, Vicente Aleixandre. Compromès amb el partit comunista, Miguel Hernández reivindicava en aquelles pàgines l'essència de l'espanyol: "Ai Espanya de la meva vida, ai Espanya de la meva mort!"; "Asturians de braveza, bascos de pedra blindada, valencians d'alegria i castellans d'ànima, llaurats com la terra i airosos com les ales"; "Catalans de fermesa, aragonesos de casta".


"Espanya no és Espanya, que és una immensa fossa, que és un gran cementiri vermell i bombardejat: els bàrbars la volen d'aquesta manera". Però, sabedor que la tristesa fa mal i enterboleix, "vaig sortir del plor, em vaig trobar a Espanya, en una plaça d'homes de foc imperatiu". Aquest és exemple d'un sentit patriòtic oposat al dels que van suplantar el nom d'Espanya durant decennis, inflamándolo d'intolerància i arcaisme.


Passem ara a El raig que no cessa, escrit entre 1934 i 1935. Amb només 24 anys d'edat, parlava de "el meu cor amb cabells blancs", un cor que ja era madur. I imaginava que "algun dia es posarà el temps groc sobre la meva fortuna"; d'aquí va extreure el títol de les seves memòries l'actor Fernando Fernán Gómez, tal com va explicar ell mateix. Hi ha una pregunta inevitable: Com podem deixar escapar així com així aquest dipòsit de suggeriments i d'emocions que enriquirien la nostra existència?


En un xiulo d'afirmació en el llogaret, resarà: "Quan serà, Senyor, que facis tanta supèrbia sota d'un sospir? Ai no trobada, no trobo la plenitud del món en aquest centre! El que hagi de venir, aquí el espere, conreant el romaní i la pobresa. i Déu dirà, que està sempre callat".


En Vent del poble, que ni tan sols la progressia d'avui coneix més que de boca, Miguel Hernández escrivia en el seu dedicatòria a Vicente Aleixandre: "Cada poeta que mor, deixa en mans d'un altre, com una herència, un instrument que ve rodant des l'eternitat del no-res al nostre cor escampat ".


Recollim, doncs, les millors herències. Estan al nostre abast.


Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.




Més autors

Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH