dimecres, 16 de octubre de 2019

De la DUI al míssil nuclear

Joaquín Roy

Joaquín Roy és Catedràtic Jean Monnet i Director del Centre de la Unió Europea de la Universtat de Miami.

Rajoy Puigdemont porto

Les conseqüències del 155, a debat



Solament els multilingües avesats han captat una curiositat dels plans amb que l'ara neutralitzat Govern català amenaçava l'espanyol. S'anunciava una Declaració Unilateral d'Independència. La hi al·ludia a lletrejar com DUI. Els que manegen automòbils als Estats Units es somreien i recordaven que aquest acrònim es traduïa en angloamericà com 'Driving Under the Influence'. O sigui, la conducció temerària sota l'impacte d'excés d'ingestió d'alcohol, o pitjor, d'estupefaents.


La pena en cas de detenció policial és financerament quantiosa, incloent la suspensió de la llicència i dificultats per obtenir renovació d'assegurança. En cas de resultar en accident greu, el derivat pot arribar a la presó. En qualsevol cas, la despesa per esborrar la infracció pot causar una erosió notable en els ingressos d'una família, ser causant de divorcis, expulsió d'una escola. En fi, un desastre.


La lamentable experiència de la carrera cap al projecte d'independència ha estat causada per un anhel de DUI, sota la influència d'una febre digna de la major atenció. El problema és que la policia (el govern del Partit Popular, dirigit pel president Mariano Rajoy), que hauria d'haver patrullat els carrers d'Espanya amb cura des de fa temps, va creure que la febre de la conducció del Govern català es dissiparia amb el temps. En absència de mesures coercitives, li va recordar al conductor Carles Puigdemont el text de la Constitució espanyola de 1978.


És més: Rajoy es va dedicar a imposar unes multes, amb el sol efecte d'animar el conductor a seguir endavant amb més energia encara. Reforçat per dosi de nacionalisme, sota els aplaudiments dels seus veïns, Puigdemont va veure com li retallaven els seus privilegis de conductor (afaitis l'estatut d'autonomia). Li denegaven la importació d'un automòbil de superior gamma d'Itàlia (millor tracte fiscal, a l'altura del concert basc).


Puigdemont ja havia hagut de recollir un autoestopista (la CUP) que li podia pagar la gasolina que li faltava per seguir el seu camí (calvari parlamentari d'aconseguir els vots necessaris per a la investidura). Els anticapitalistes havien demostrat que no estaven per bromes: havien vetat el nomenament de l'anterior president, Artur Mas, el dofí del mític Jordi Pujol.


La coalició de Puigdemont amb la històrica Esquerra Republicana va insinuar l'amenaça de la DUI com si es comportés a la manera de Corea del Nord amb llançaments de míssils capaços de càrregues amb caps nuclears i executar de manera efectiva l'operació d'independència. Els veïns del centre i la dreta (la branca catalana del Partit Popular, la formació centrista de Ciutadans), i fins i tot els socialistes, observaven amb alarma les preparacions d'un llançament d'un projectil de més abast i potència.


En l'ambient enrarit pel simulacre de referèndum celebrat l'1 d'octubre, el govern català i la meitat del parlament van aprovar un parell de barroeres lleis que servissin de base a l'estil de la NASA de Cabo Cañaveral per al llançament de la temuda DUI. Ja amb el recompte cap enrere, Puigdemont va prémer el botó a mitges del botó nuclear, i va voler congelar el llançament. Rajoy va comminar a que afirmarà que no havia premut el botó fatídic.


Escarmentat i criticat pels seus propis aliats a causa de la percepció generalitzada de manca de decisió i una excessiva delegació a veïns i subalterns (tribunals, Guàrdia Civil), el president espanyol, també sota efecte d'una DUI especial, va propulsar la seva potent míssil nuclear. Va resoldre activar l'inèdit, ignot i misteriós article 155 de la Constitució Espanyola.


Mentre el temut coet català de la impossible independència, en què pocs en realitat al si dels dos partits protagónicos han cregut, ni tan sols s'elevava sobre l'horitzó de la Costa Brava, el descomunal article 155 aterrava amb tota la seva potència en plena Plaça Sant Jaume. No s'assemblava gens a una intervenció quirúrgica que alguns observadors prudents havien recomanat. Haurien de ser com aquestes operacions mèdiques per les quals el pacient torna a casa a la tarda, gairebé sense dolor.


El projectil nuclear de Rajoy, impel·lit pels aplaudiments no solament del seu gabinet, sinó també insòlitament per l'endós del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i el centrista-liberal Ciutadans, arribava amb el número 155 en el seu llom. Tot i que les declaracions del govern neguen que aquesta operació signifiqui la suspensió de l'autonomia catalana, i s'afirma que és només la substitució temporal dels seus actuals inquilins executius (Puigdemont i el seu gabinet) i la retallada dels poders del Parlament, res va impedir que els analistes etiquetin aquesta operació amb efectes més enllà de la geografia catalana.


La contra-DUI de Rajoy va a veure escampats efectes radioactius de l'imponent míssil. S'ignora quina pot ser la reacció popular, quin pugui ser la resta de la resistència que li quedi al partit de Puigdemont. S'ignora quin pugui ser el alternatiu paper d'Esquerra Republicana, a la qual el PP considerava recentment com a alternativa suau. I, en última instància, s'ignora quin podria ser l'alineament d'un nou Parlament català després de les necessàries i anunciades eleccions en 2017. Res estarà clar fins que les cendres de l'operació nuclear es posen a terra. I, sobretot, que torni el seny i que tots es desprenguin de les seves personals DUI.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.




Més autors

Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH