21-D a Catalunya: quatre conclusions

El candidat Xavier Domènech, entre Pablo Iglesias i Ada Colau

El resultat de les eleccions catalanes ha tornat a demostrar que l'agenda nacional i l'agenda social no són paral·leles sinó que es creuen en perpendicular. Quan aquella es planteja en regions privilegiades com Catalunya condueix a una emocionalización extrema, al bloqueig dels arguments racionals, a la polarització en funció dels meus i dels altres i l'oblit dels de baix.

Totes les opcions progressistes han estat desgastades del 21-D per la dinàmica nacional provocant una concentració del vot en les opcions que millor han sabut representar "els nostres" enfront dels "altres". És la primera conclusió de les eleccions, alguna cosa sobre el que portem advertint des de fa anys: el joc nacional degluteix l'agenda social en poc temps i, un cop en marxa, és molt difícil aturar la seva dinàmica trituradora. Europa ho sap molt bé.

La segona conclusió es deriva de la primera: la manca d'agenda cultural i identitària de contingut solidari-heterodox i l'intent d'omplir aquest Gran Buit coquetejant amb identitats excloents, divideix les esquerres. Va succeir amb el PSC, amb Iniciativa per Catalunya, amb Esquerra Unida, ara ha tornat a succeir amb en comú podem i és possible que bloquegi la dinàmica regeneradora que es va iniciar amb el 15-M a tot Espanya. L'esquerra estatal ha posposat els seus deures en temes territorials i identitaris des dels anys 1980 i la crisi catalana és en part el resultat d'uns deures sense fer. La fraseologia del "dret a l'autodeterminació" -ara "dret a decidir" - són excuses per no fer res, un còmode sofà per contemplar el problema des de la barrera del intransitiu esquivant la qüestió central: decidir però ¿què? ¿Quina és l'opció que una opció d'esquerres vol que la gent decideixi?

El Gran Buit i el còmode sofà del "dret a decidir" llança a l'esquerra als braços dels nacionalistes, a la trituradora agenda insolidària i classe mitjana. Hi ha una forta dosi de complex d'inferioritat en tot això, el que sent l'orfe davant del fill de pares rics que, gràcies al fet de tenir llengua pròpia, ha sabut diferenciar-se de (post) franquisme. El huerfanito pateix de síndrome d'Estocolm i se li cau la bava davant del supremacisme d'aquests ambients que diuen "d'esquerres" pel sol fet de parlar català, aquest idioma que al nostre orfe ningú li va ensenyar a l'escola.

La tercera conclusió té a veure amb l'estat. L'astut truc que Ada Colau li va vendre a Pablo Iglesias és que es pot democratitzar l'estat destruint. Aquesta idea té el seu origen en el clima polític del segle XIX però és un fatal anacronisme, un error estratègic en l'era neoliberal. Facilita les aliances amb els indepes, permet banalitzar les seves intencions, fer una lectura "progressista" d'elles i, de passada, jugar a assaltar el Palau d'Hivern. Però la realitat és que liquida tota possibilitat de generar majories socials al voltant d'un programa territorialment solidari que permeti pagar escoles dignes per als nens de Fuerteventura i Guadix. Seguir el joc indepe-confederal de trencar un estat passa per ignorar realitats essencials per a la vida de moltes persones, la viva mixtura social i identitària de la societat espanyola, les biografies personals i familiars de milions d'individus, la majoria d'ells procedents de famílies obligades emigrar per fugir del subdesenvolupament.

Reduir tot això a un agressiu artifici reaccionari anomenat "estat espanyol" permet anteposar-discursivament a la naturalitat del "poble" català, basc i d'algun que altre més. Però per a això ha de convertir a tots els que viuen al sud de l'Ebre en éssers insubstancials que acaben de pujar a l'autobús de la història. Ada Colau li va vendre la moto a Pablo Iglesias i aquest la hi va comprar. Tots dos es van equivocar perquè s'han anat a menjar idees abans que pa i llenties, i l'esquerra federal s'ha quedat sense projecte.

La quarta conclusió: cal construir l'esquerra federal.