Puigdemont apuntilla a Mas i al PDeCAT

Clemente Polo
Catedràtico de Funaments de l'Anàlisis Econòmic de la Universitat Autònoma de Barcelona

Maspuigdemont


Catalunya ha viscut un cap de setmana intens, protagonitzat per l'amarga comiat d'Artur Mas i Gavarró de la política, i l'enterrament anticipat de la sardina. Em refereixo, és clar, al gairebé nonat Partit Demòcrata Català (PDeCAT), constituït el juliol de 2016 per posar terra pel mig amb la altre temps totpoderosa Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), el partit dels Pujol, Mas i Puigdemont.


I la setmana que comença arriba també molt carregadeta. Dilluns, l'Audiència Provincial de Barcelona va fer pública la sentència del cas Palau -CDC i dimecres 17 es va constituir al Parlament de Catalunya.


Moises i el PDeCAT a embornal


A Artur Mas se li recordarà com aquell president del govern de la Generalitat que fent gala de la seva irrefrenable oportunisme va decidir pujar-se al carro de la independència l'11 de setembre de 2012 i va sucumbir a mans d'una desena de insubornables llevadores feministes i pancatalanistes, rabiosament socialistes i anticapitalistes, que van decidir vetar la seva investidura i enviar-lo a la paperera de la història. Nomenat president del PDeCAT al juliol 2016, va passejar errant i erràtic per la política catalana, esperant inútilment que el 'poble' reclamés la seva volta i s'ha acomiadat de la política a les portes de la Terra promesa mentre el seu testaferro els assestava, a ell ia seva criatura, el PDeCAT, el cop de gràcia des de Brussel·les.


Les tribulacions de Mas i CDC van començar el 23 de juliol de 2009 quan la policia judicial va irrompre en el sagrat temple del Palau de Música Catalana i va sortir d'allà carregada, no amb velles partitures oblidades, sinó amb tretze caixes amb abundant documentació el contingut acabar per incendiar l'oasi català. Les declaracions dels delinqüents confessos, Millet i Montull, president i gerent de la Fundació Palau de la Música-Orfeó Català, van permetre desvetllar el modus operandi que utilitzava CDC per finançar-se il·legalment. Segons es desprèn de les investigacions, algunes empreses adjudicatàries d'obra pública donaven un percentatge de la quantia a la Fundació del Palau que els diligents Millet i Montull s'encarregaven de fer arribar a CDC. El president Maragall tenia raó quan el 2005 li va deixar anar a Mas en seu parlamentària, vostès tenen un problema que es diu 3%, tot i que pel que sembla es va quedar curt.


La sort de Mas ha anat de la mà de la de Daniel Osàcar, l'home que va ser el seu secretari personal entre 2000 i 2005, i es va convertir en el tresorer de CDC i de la fundació Trias Farga i la seva successora FemCat. La publicació de la sentència del cas Palau-CDC xifra la quantia dels fons rebuts pel partit de Pujol, Mas i Puigdemont en 6,6 milions d'euros i el jutge condemna a Osàcar a 4 anys i 5 mesos de presó. Ningú espera que Mas tingui la gallardia de assumir les responsabilitats en què va incórrer el seu subaltern en els anys claus en què va exercir els càrrecs de conseller de Política Territorial i Obres Públiques (1995-1997), conseller d'Economia (1997-2000) i conseller en del govern de la Generalitat (2000-2003). Hi ha indicis que la pràctica de cobrar comissions no es circumscrivia a empreses remilgadas que, com Ferrovial, dissimulaven per pudor seus pagaments patrocinant al Palau, sinó que aquest tractava d'una pràctica generalitzada. El que avui s'ha jutjat és la punta visible de l'iceberg de la corrupció convergent.


Tot i que el cas Palau-CDC va ser l'inici de la fi de Mas i CiU, el seu oportunista conversió al secessionisme el 2012 li ha causat també nombroses tribulacions. Tot i les pressions exercides per la Generalitat, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va jutjar per desobeir el Tribunal Constitucional i organitzar la consulta il·legal que es va celebrar a Catalunya el 9 de novembre de 2014. A la inhabilitació de dos anys que li va imposar el TSJC, cal sumar la fiança de 5,2 milions que li va exigir el Tribunal de Comptes per cobrir el dany causat a l'erari públic. Si bé l'ANC va posar 2,2 milions per fer front a la fiança, queden 3 milions per pagar i Mas té el seu habitatge i propietats embargades. Per si tot això fos poc, el jutge Llarena del Tribunal Suprem, instructor de la causa per rebel·lió, secessió i malversació de cabals públics contra diversos ex-consellers del govern de la Generalitat i contra els presidents de l'ANC i Òmium, va citar Mas com investigat per la seva presumpta pertinença al "comitè estratègic" que va protagonitzar el "inacceptable intent de secessió" que va culminar amb la proclamació de la república catalana el 27 d'octubre de 2017.


En la seva lacònica comiat davant els militants abduïts per Puigdemont, l'expresident no va poder reprimir el seu sentiment de frustració al veure 'allunyat de la primera línia política i els va prevenir del perill que comporta llançar-en braços de "líders que confonen la realitat amb la ideologia". El retret, vàlid per a ell mateix, anava dirigit al seu loquaç epígon flamenc, que li va contestar tot seguit emprant el plural majestàtic: "no vam patir cap trastorn d'ideologia". Llançat a la paperera de la història pel seu propi partit, Mas disposarà ara de tot el temps del món per fer front a les causes judicials que li esperen. Víctima de la corrupció i de la seva pròpia altivesa i oportunisme, Mas passarà a engrossir la llista dels pitjors polítics catalans: per haver acabat amb CiU i haver arruïnat el seu propi partit, deixant-lo en mans d'un pròfug amoral.


Avançament del Carnaval a Catalunya


El 17 de gener estan convocats els diputats que van obtenir escó en les eleccions del 21-D per constituir el Parlament de Catalunya. Es posarà en marxa la XII legislatura que, m'atreveixo a pronosticar, serà més brega i fins i tot més curta que la precedent. Puigdemont i la seva grupet de junteros i aduladors insisteixen que tot el que no sigui investirle a ell president serà un 'frau democràtic' i estan disposats a retorçar el reglament de la Cambra i saltar-se el Estatut o el que calgui. Sorprèn tanta insistència i personalisme, sobretot tenint en compte que Puigdemont va manifestar en diferents ocasions després de la seva atzarosa investidura el 10 de gener de 2016 que no tenia ambicions personals i no es presentaria a la reelecció. "No seré president d'aquí a un any", va afirmar el 5 de gener de 2017.


Pugidemont no pot refugiar-adduint que no va ser ell qui va convocar les eleccions del 21-D, perquè en la seva mà va estar fer-ho i va preferir sortir fugint. El més incomprensible de l'embolic republicà -ningú entén que qui es considera el 'president legítim' d'un govern en l'exili aspiri a ser investit per diputats escollits en unes eleccions 'ilegítimas'- és que la direcció d'ERC hagi buscat refugi en els lletrats de la Cambra, als quals va fer cas omís a la passada legislatura, per posar objeccions a la investidura d'un absent Puigdemont. ERC va obtenir 935.861 vots enfront dels 948.233 que va obtenir JXC, i els republicans estan tan legitimats per les urnes com JXC per presentar el seu candidat. De fet, resultaria una grotesca ofensa per Junqueras, pres per afrontar les seves responsabilitats com a vicepresident del govern de la Generalitat, que el seu partit donés suport a l'elecció de l'expresident pròfug.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH