Volem lectors informats. I tu?
Apunta't als butlletins de Catalunyapress per rebre informació de qualitat i rigorosa. "Catalunyapress t'informa"
Volem lectors informats. I tu? Apunta't al nostre butlletí gratuït
Ferran Busquets és director d'Arrels, una entitat que atén persones sense llar a Barcelona des de fa més de 30 anys.
Ferran Busquets és director d'Arrels Fundació des del 2012, però anys ja abans havia estat voluntari de carrer d'aquesta entitat que atén persones sense llar a Barcelona i que després de 30 anys compta amb prop de 60 treballadors i 400 voluntaris convençuts que ningú no hauria de dormir al carrer.
Sí, el nostre objectiu és que la gent no visqui al carrer i que tingui un habitatge digne. Hi ha exemples claríssims, i és que quan la gent té un pis, la gent es transforma. Una de les batalles en el tema de l'habitatge és que, clar, moltes vegades la gent es diu: 'això de donar un habitatge a la gent que viu al carrer, jo també el vull'. És un comentari que sovint surt, però... per què has de tenir tu més dret que una persona que està vivint al carrer? Trobo que és molt fort qüestionar això. Hi ha molts prejudicis, sempre que parlem amb algú que no està vinculat en el món social, són sempre els mateixos.
'Les persones que estan al carrer, en el fons hi ha moltes que estan perquè volen'. 'En el fons, com que qualsevol cosa és millor que està al carrer, doncs benvinguda sigui, qualsevol solució ja està bé'. 'Si els hem d'inserir al cent per cent a la societat, els hem de trobar feina'. 'Com és que feu allotjament permanent, això és paternalisme'. Aquests són els estigmes més habituals.
Estic totalment d'acord. Quan vaig arribar a Arrels sentia coses com 'ai aquests ciutadans, què es pensen apropant-se a la gent', o 'aquests que baixen a repartir menjar són ignorants'. La meva opinió és que ningú sobra. Totes les persones que estan fent accions així, quan un és receptiu a això, és per alguna raó, per tant, trobo que falten iniciatives. Tant de bo tothom digués 'hola' a la persona que està dormint al carrer al costat de casa seva. I tant de bo tothom truqués per dir 'què puc fer'.
Jo no sé si les entitats socials som expertes o no, només sé que de moment estem fracassant, perquè no estem solucionant el problema sinó que estem posant pedaços, que són molt útils per algunes persones determinades, però estem fracassant per posar pedaços en la problemàtica. No estem resolent la problemàtica. A vegades sents dir que no és feina nostra, però no estic d'acord.
Sense cap dubte, començant per la ciutadania. Jo crec que la ciutadania s'ha d'implicar, la gent, quan veu una persona dormint al carrer d'ha d'indignar i s'ha d'emprenyar. No hauria de treure-li la son, perquè això tampoc és bo, però si s'hauria d'emprenyar.
A Arrels ens convertim en una eina. No volem que ningú ajudi Arrels, sinó que vulguin ajudar la gent que està dormint al carrer i que Arrels sigui una eina, un instrument per al ciutadà per tal d'ajudar les persones que estan dormint al carrer.
Jo crec que és el zero. És una adaptació total a la persona que dorm al carrer. No cal dutxar-se, poden beure, tot i que s'intenta que no beguin massa. Hi ha un requeriment mínim, que és la convivència, la no-agressió. Jo crec que l'èxit és adaptar el servei a les persones constantment.
Intentarem que sí. Si sortissin diferents Pisos Zero, la gràcia és que s'adaptés a les persones. Si un grup de persones té menys dificultats, doncs llavors pot ser una altra cosa. Si hi ha un espai que ha de ser només per dones, es pot adaptar.
Caldria fer molts estudis perquè cada casa és un món, però el que està clar és que el tema familiar ha fracassat; és a dir, jo abans que quedar-me al carrer, faré algunes trucades familiars, segurament. Potser els pares no perquè em porto malament, potser els germans no perquè em fa vergonya, però probablement sempre hi ha algú a qui puguis accedir. Però si no hi ha aquest algú, s'ha acabat.
Les raons que et porten a no fer ús de la família per sortir d'ella, són les raons que dificulten també tornar-hi. Ara, hi ha famílies que han patit molt. No tots els que estan al carrer són uns sants.
Clar. És que una persona que dorm al carrer és una persona que no té on dormir. Hem conegut gent que després de separacions han acabat al carrer. Quina diferència hi ha entre una persona pobre i una persona no pobre? Que hi ha gent que no pot arribar a finals de mes per pagar el lloguer, per exemple, i pot enviar un whatsapp a un familiar o un amic per demanar diners. Això és la diferència, a vegades, entre la pobresa o no, els contactes familiars.
Un pot tenir aquesta solució i un altre no, o no la pot fer servir per vergonyes o per pors o pel que sigui. Tots coneixem algú en el nostre entorn que, per sort, ha tingut el suport familiar. En aquestes situacions, què passaria si aquest recurs familiar no hi fos? On acabaria? Un cop traspasses la línia de passar a viure al carrer, jo crec que l'impacte ha de ser molt bèstia.
La gent que viu al carrer mor uns 20 anys abans que la resta de la població, que no és ben bé l'estadística de l'esperança de vida. Nosaltres acompanyem per sempre, perquè és molt difícil reconduir totalment la persona i recuperar l'autonomia. Els acompanyem sempre, també quan moren. Se'ns moren vint persones l'any, a Arrels la mort és molt habitual.
L'acompanyament a la mort és molt important perquè és el final de la vida. Si l'èxit és que la persona mori bé, ben acompanyada, l'ajudem amb el màxim que podem, amb afectivitat.
Clar. Per mi, l'èxit d'Arrels és que hi hagi gent que no s'hagi de preocupar d'on dormirà demà. Que la gent que viu al carrer tingui aquesta tranquillitat és molt important. A partir d'aquí, hem de pensar en altres aspectes com l'alcoholisme, la inserció laboral... Si ja és difícil trobar una bona feina, doncs per a la gent amb aquestes dificultats, tornar al mercat laboral és complicat. Una persona que ha passat pel carrer, que té pors, que està molt tocada, que a més ha tingut problemes amb l'alcohol, què ha de fer?
Sí, a vegades no saben quin dia és, o estan desorientats, o no gestionen la comunicació amb el metge. Són vulnerables i fràgils, sovint pot ser semblant a si acompanyessis els avis.
La tasca és fruit de vàries entitats. Hem tingut paper en visibilitzar, per una raó que és bastant estructural d'Arrels: nosaltres tenim la missió d'acompanyar, sensibilitzar i denunciar. Tenim aquestes tres potes, hi ha entitats que en tenen una o dues. Estem obligats a donar veu, a criticar, a qüestionar, i l'aporofòbia és molt important perquè el 30 per cent de les persones que viuen al carrer han patit agressions, i en el cas de les dones el 40 per cent, i si parlem de gent més vulnerable arriba al 60 per cent. És una barbaritat. És covardia, perquè està clar que els agredeixen perquè els veuen vulnerables.
Apunta't als butlletins de Catalunyapress per rebre informació de qualitat i rigorosa. "Catalunyapress t'informa"
Escriu el teu comentari