Negres Tempestes (i quelcom més), de Teresa Solana

Em plau inaugurar aquesta secció, de títol tal vegada inquietant, recomanant-vos una novetat literària que ha sortit al mercat fa pocs dies. S’intitula Negres Tempestes i fou la guanyadora del darrer premi de novel·la negra “Crims de tinta”. La seva autora, Teresa Solana, és una escriptora catalana, llicenciada en Filosofia i amb formació de Filologia Clàssica, que prové de l’àmbit de la traducció. Des de fa uns anys, es dedica al conreu de la literatura policíaca. I val a dir que, sens cap mena de dubte, se’n surt molt bé.

Negres Tempestes és una novel·la protagonitzada per una sotsinspectora dels Mossos d’Esquadra, Norma Forester, el marit de la qual és patòleg forense a l’Hospital Clínic. No tinc la intenció de desvetllar cap detall de la trama (seria imperdonable en una obra d’aquestes característiques), però us avançaré que potser tenim entre mans l’inici d’una sèrie negra molt interessant. Aquest fet em sembla important, perquè contribueix a normalitzar la llengua catalana en tots els gèneres.

Malgrat l’etiqueta, Teresa Solana no fa una literatura convencional. La seves novel·les aprofiten els llocs comuns del gènere per criticar amb humor, intel·ligència i agudesa la societat actual. A la rebotiga de les històries hi trobem sempre la voluntat de fer palesos els problemes i incongruències del nostre món: crisis de valors, violència, injustícies socials.

Haig de confessar que sóc admiradora de Solana des que, casualment, vaig topar amb el seu primer títol, Un crim imperfecte. Em va fer xalar de valent amb els dos detectius privats més sui generis de Barcelona, els bessons Eduard i Borja que, a tots els efectes (i això els comporta prou maldecaps), són tan diferents com la nit i el dia. Llurs aventures continuen a Drecera al Paradís, amb una misteriosa trama que inclou situacions tan irònicament histriòniques que resulta difícil no riure a cor què vols.

Per acabar-ho d’adobar, aquest estiu he llegit Set casos de sang i fetge i una història d’amor, vuit relats breus de tons truculents, on l’autora es complau en la desmitificació ferotge del gènere policíac i de terror. Colpeja la tradició del conte gòtic, del relat de ciència ficció, de la crònica de successos. Per aconseguir-ho, empra la hipèrbole i la caricatura, però, per damunt de tot, un anacronisme tan bèstia com els seus personatges. Així, hi desfila gent tan fora de lloc com un vampir del segle XXI ple de bones intencions, un troglodita que ha de descobrir el primer assassí en sèrie de la (pre)història o una colla de fantasmes que fan vida de família en una ostentosa torre del Tibidabo.

Amb aquests antecedents, no és estrany que jo sortís esperitada cap a la llibreria quan vaig saber que Negres Tempestes ja era al mercat. Perquè en això consisteix la compulsió, estimats amics. La compulsió de llegir, d’anar al cinema, de veure teatre. La compulsió de la cultura que, a hores d’ara, ja ha esdevingut crònica.

Espero que la meva primera recomanació us sigui útil. I que llegiu l’obra de Solana al complet. Estic segura que no us en penedireu.