Demèrit del València

Mai m'han agradat les anàlisi fàcils, crec que deixen molts caps per a lligar. Un exemple. És una opinió estesa entre el barcelonisme que les últimes lligues guanyades pel Madrid, en l'ocàs de l'era Rijkaard, les va perdre el Barça. En part sí, però si el Madrid no haguera quallat unes grandíssimes segones voltes, ja es poden tirar lligues que les acabes guanyant.

És per això que dissabte, quan escoltava els comentaris de la gent que m'envoltava, no vaig poder evitar sentir una sensació semblant a aquelles derrotes que, entre tanta victòria, semblen molt llunyanes. 'Oh, Xavi!', cridava el públic que a la primera part es cagava en ell, Messi i qui fera falta.

Per què va canviar el partit a la mitja part? Fins i tot crec que el resum de Guardiola, un as a l'hora d'esquivar els mitjans, es queda curt. "Els vaig demanar a veure si es podien passar una mica la pilota", es va limitar a dir. El Barça va millorar a la segona part, però crec que la victòria, aquesta remuntada 'marca de la casa' per a alguns, va ser en bona mesura demèrit del València.

Els d'Emery van sortir a la primera part perfectes. Albelda protegia la línea defensiva mentre la línea de tres formada per Banega, Pablo i Mathieu mossegava les sortides de pilota. El cinquè home, Manuel Fernandes, anava a cavall entre l'ajut a Albelda i el marcatge individual a Xavi. Junts, i ajudats per una defensa que escurçava el camp fent passos endavant quan el Barça atacava, van aconseguir desactivar la sala d'operacions del Barça.

0-1, mitja part i remor al Camp Nou. I, sense treure mèrits al Barça, un cop de sort. Combinació entre Xavi i Iniesta i empat. El que només hauria pogut ser el símptoma que el València no estava tant ben plantat com a la primera part va ser l'empat, i va facilitar molt les coses als de casa.

Símptoma de què pel València ja no tenia les línies tant juntes, que Fernandes havia tornat a ser el tipus anàrquic que és i que, en definitiva, que l'equip havia passat a ser llarg, molt llarg, i s'havia creat un forat entre l'esquena d'Albelda i els centrals que el Barça havia de ser capaç d'aprofitar. Va ser llavors quan Iniesta i Xavi van començar a rutllar, i quan Messi va aterrar del seu món particular per, molt tímidament, deixar-se veure.

El segon gol es tan bona prova com el primer de la baixada d'intensitat del València. Messi obre a la banda i Xavi centra còmodament per un Puyol que, amb violència exquisida, sentència al fins llavors líder.

Per al València hi ha una bona notícia i una de dolenta. Comencem per la bona. Tenen un entrenador que no es 'caga' en les grans ocasions. Va saber desactivar al Barça sense renunciar a la possessió. La dolenta, que per cansament o falta d'actitud, a la segona part hi va haver jugadors que es van deixar les ordres al vestidor. Volent assenyalar a algú, Fernandes és un jugador amb tècnica per donar i vendre, però per a qui 90 minuts de disciplina són, potser, massa.