Avui havia pensat escriure sobre un tema ben diferent, divertit i engrescador. Però, per desgràcia, aquest dimecres em vaig llevar amb una notícia que m’ha trasbalsat profundament, que m’ha estroncat els plans i m’ha trencat tots els esquemes.
Ha mort Joan Solà, el mestre.
Tinc els dits tremolosos i el cor emboirat. Se’m fa molt difícil trobar les paraules adequades per compartir els meus sentiments.
Lingüista insigne, home de lletres, defensor del país i de la llengua, treballador incansable, erudit d’erudits, divulgador intel•ligent i preclar, artífex de la Gramàtica del Català Contemporani, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes l’any 2009: l’enumeració de les tasques, investigacions, premis i reconeixements que podem adscriure a la seva figura resulta inacabable.
En els darrers anys, hem estat companys a l’Institut d’Estudis Catalans i a la Universitat de Barcelona, on pertanyíem al mateix Departament, el de Filologia Catalana. Aquests fets, purament circumstancials (l’àmbit de la filologia catalana és un món clos i reduït on tots compartim espais i on tots ens coneixem), han representat en la meva vida un honor sense precedents. Tanmateix, per a mi (i per a una legió d’exalumnes a hores d’ara aclaparats pel dolor), Joan Solà sempre serà el professor carismàtic, l’insigne mestre. Aquella figura tan característica que gesticulava sens parar, que entrava a classe tot rient i que revolucionava la sintaxi damunt de la tarima. L’home brillant i entranyable que et premia les mans amb calidesa per saludar-te o per dir-te adéu.
Vull destacar per damunt de tot el seu tarannà incisiu i lluitador. Joan Solà fou sens dubte un home fidel a ell mateix, insubornable i extravertit, vital i apassionat. Transgressor. Mai no va abdicar de les seves idees, mai no va trair el seu pensament. Actualment estava embrancat en la confecció de la nova Gramàtica Normativa de la Llengua Catalana i en la publicació de l’Obra Completa de Pompeu Fabra. Com tots els genis, era un avançat al seu temps, ple d'idees innovadores que no sempre combregaven amb les de la resta de la comunitat científica.
Ningú no qüestiona a hores d’ara, però, que Joan Solà ha estat un dels pilars de la renovació del català, de la seva configuració, modernització i estudi profund. Resulta indubtable que, després de Pompeu Fabra i del seu admirat Joan Coromines, el país no ens ha brindat cap altre lingüista de la seva alçada.

La veu de Joan Solà sempre clamà pel seny, per la modernitat, l'avenç, la cultura, la denúncia de les injustícies, la crítica de les institucions i dels polítics, la lluita per canviar i per millorar.
Malgrat els entrebancs, no es desanimà mai. I només la mort l’ha pogut fer claudicar.
Un personatge increïble, amb una energia i una tenacitat envejables.
El vaig veure per darrer cop al mes de juny, quan vaig assistir a la seva darrera classe a la Universitat de Barcelona, amb motiu del final d’un Màster que impartia i de la seva jubilació. L’acte va ésser profundament emotiu, amb l'Aula Magna plena de gom a gom: alumnes, exalumnes, companys, família i personalitats del món de la cultura. Un munt de gent dreta, emplenant tots els espais de la sala. Desenes de filòlegs de diferents generacions. No hi cabia una agulla.
En acabar, l'ovació de l'auditori ensorrava la sala. Va durar molts minuts. Interminable, càlida, emocionant. L'ovació que algú com ell -capdavanter, simpàtic, engrescador, un científic de cap a peus- es mereixia. Després, en un piscolabis del Departament, encara vam poder petar la xerrada i li vaig fer una abraçada i dos petons. No l’he tornat a veure.
Avui, dia 27 d’octubre de 2010, els catalans hem sofert una gran pèrdua. El món de la nostra llengua i de la nostra cultura està de dol.
Descansa en pau allà on siguis, mestre. Descansa en pau.