L'adéu al mestre, l'adéu a Joan Solà

Avui havia pensat escriure sobre un tema ben diferent, divertit i engrescador. Però, per desgràcia, aquest dimecres em vaig llevar amb una notícia que m’ha trasbalsat profundament, que m’ha estroncat els plans i m’ha trencat tots els esquemes.

Ha mort Joan Solà, el mestre.

Tinc els dits tremolosos i el cor emboirat. Se’m fa molt difícil trobar les paraules adequades per compartir els meus sentiments.

Lingüista insigne, home de lletres, defensor del país i de la llengua, treballador incansable, erudit d’erudits, divulgador intel•ligent i preclar, artífex de la Gramàtica del Català Contemporani, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes l’any 2009: l’enumeració de les tasques, investigacions, premis i reconeixements que podem adscriure a la seva figura resulta inacabable.

En els darrers anys, hem estat companys a l’Institut d’Estudis Catalans i a la Universitat de Barcelona, on pertanyíem al mateix Departament, el de Filologia Catalana. Aquests fets, purament circumstancials (l’àmbit de la filologia catalana és un món clos i reduït on tots compartim espais i on tots ens coneixem), han representat en la meva vida un honor sense precedents. Tanmateix, per a mi (i per a una legió d’exalumnes a hores d’ara aclaparats pel dolor), Joan Solà sempre serà el professor carismàtic, l’insigne mestre. Aquella figura tan característica que gesticulava sens parar, que entrava a classe tot rient i que revolucionava la sintaxi damunt de la tarima. L’home brillant i entranyable que et premia les mans amb calidesa per saludar-te o per dir-te adéu.

Vull destacar per damunt de tot el seu tarannà incisiu i lluitador. Joan Solà fou sens dubte un home fidel a ell mateix, insubornable i extravertit, vital i apassionat. Transgressor. Mai no va abdicar de les seves idees, mai no va trair el seu pensament. Actualment estava embrancat en la confecció de la nova Gramàtica Normativa de la Llengua Catalana i en la publicació de l’Obra Completa de Pompeu Fabra. Com tots els genis, era un avançat al seu temps, ple d'idees innovadores que no sempre combregaven amb les de la resta de la comunitat científica.

Ningú no qüestiona a hores d’ara, però, que Joan Solà ha estat un dels pilars de la renovació del català, de la seva configuració, modernització i estudi profund. Resulta indubtable que, després de Pompeu Fabra i del seu admirat Joan Coromines, el país no ens ha brindat cap altre lingüista de la seva alçada.