Crònica d'una brega innecessària en el Palau de la Generalitat

Clarament l'objectiu que perseguia Josep Martí Blanch en apropar-se a mi era la d'espantar-me i humiliar-me, encara que inicialment ho va emmarcarar amb un intent d'aportar-me una informació sobre la pregunta realitzada al conseller Homs i que jo no li havia sol·licitat. Com es pot apreciar en la fotografia que il·lustra aquest article va escollir per a tal fi, el moment del tradicional "corrillo" post roda de premsa i al que no van poder unir-se molts companys que es van quedar petrificats mirant dempeus darrera meu la "insòlita i humiliant escena" de la que vaig ser una involuntària protagonista.

Josep Martí Blanch es va assabentar aviat en la meva primera frase que la informació sobre els mitjans públics de la Diputació amb la que jo comptava era clarament antagònica a la que ell m'estava facilitant, per la qual cosa a partir d'aquest moment, no va escatimar en frases ni en crits cap a mi, descalificadors i ofensius com " tu fas mal la teva feina" o " tu no has preguntat sinó que has fet un míting" o "el to que empres no és el professional". Al que jo sense àpex d'amedrentamient, però sí de sorpresa i vergonya, en el mateix to de veu li vaig correspondre amb un "no sabia que aquesta conversa era un monolèg" o "vostè al mi no em diu com haig de fer el meu treball, ja l'hi vaig dir la setmana passada a la seva companya i ara l'hi repeteixo a vostè" i finalment " vostè no és qui per fer una valoració del meu treball i vinc a les rodes de premsa a preguntar el que li interessa saber als nostres lectors".

Vaig poder benvolguts lectors i lectores dir-li això al mateix Secretari de Comunicació de la Generalitat perquè entenc que el lliure exercici d'aquesta professió, en la qual porto més de 12 anys, res té a veure amb acarnissar-se i cridar-li l'atenció com "als nens petits" a un professional que l'única cosa que ha fet és fer el seu treball com la resta de companys. Provinc d'una saga de valents periodistes que van viure en primera persona les dificultats d'exercir aquesta professió en l'etapa franquista i he après el periodisme de la "vella escola", aquest que no té por a fer preguntes en les rodes de premsa. Tinc l'honor i el privilegi de tenir en el meu dia a dia, des de fa set anys, com a mentor i cap, al meu pare, Manuel Fernando González. De la seva obstinació, enginy i bon saber professional ha nascut Catalunyapress i Pressdigital. I perquè sap el que es porta entre mans, amb mi és especialment exigent, sobretot, des que va deixar a les meves mans la gerència d'ORNA COMUNICACIÓ, una petita i humil empresa que suporta d'aquest Govern múltiples envits d'assetjament i enderrocament que han estat puntualment denunciats davant el Síndic de Greuges, qui ha obert una investigació, que a dia d'avui, segueix el seu curs.

Crec que el que va succeir dimarts passat en el Palau de la Generalitat és injust i que Josep Martí Blanch es va extralimitar en les paraules que em va dirigir, va perdre clarament les formes i es va oblidar de quin és principalment la seva funció com a Secretari de Comunicació de la Generalitat, que no és altra que facilitar-me el treball com a la resta de companys. Encara no m'he pogut oblidar de l'intent d'avasallamient i humiliació que Martí Blanch va cometre en la meva persona després d'haver-ho fet anteriorment amb el meu company, Xavier Prera. I no m'és possible, perquè l'única cosa que he conegut en els meus 35 anys de vida és la democràcia i el respecte a la llibertat d'expressió. Per això amb aquest article, el que pretenc, és que Josep Martí Blanch com a Secretari de Comunicació de la Generalitat no repeteixi l'incident amb cap altre company de professió més, sigui del mitjà que sigui, i que es disculpi pel seu innecessari i inadequat comportament. Per descomptat deixo a consideració dels nostres lectors el lliure exercici de fer-se la seva pròpia opinió sobre aquesta lamentable i innecessària brega que mai, en la meva humil opinió, va haver de tenir lloc entre els murs del Palau de la Generalitat.

Vídeo de la roda de premsa del 3/07/2012. Veure des del minut 63:08