ENSENYAR A APRENDRE I QUE NINGÚ RESTI ENRERE

Fa pocs dies el ministre Wert presentava l'informe "Datos y cifras del curso escolar 2013-2014" segons el qual els beneficiaris de beques cauen en 24.500 respecte l'any passat i 578.549 beneficiaris menys pel que fa a ajudes en general, principalment llibres de text i material escolar. A Catalunya comencem el curs amb més alumnes i el mateix nombre de professors, el que suposa un augment de ràtio per aula. I sobre el pressupost destinat, és difícil conèixer a on s'estan aplicant els ajustos i a on les prioritats, donat que no en tenim de pressupost, o sí, prorrogat el del 2012 (per cert aprovat per CIU i PP).

Els pressupostos i les polítiques indiquen quines són les prioritats dels governants. Vivim sotmesos a la dogmàtica reducció del dèficit, i per tant a una interpretació ideològica de l'austeritat. Mirant prioritats, és pel que parlo de ceguesa en les polítiques educatives, perquè crec que s'està fent just el contrari del que caldria. Perquè defenso una vegada més que la millor inversió que pot fer un país és en el seu capital humà. Perquè el pressupost adreçat a l'educació no s'ha de considerar com a despesa, sino com a inversió. Perquè és l'educació el fonament de la igualtat d'oportunitats i per tant de la cohesió i el benestar d'un país. Perquè necessitem construir un nou model econòmic basat en el coneixement i no en l'especulació. Perquè és el coneixement el que ens farà més competitius i amb més capacitats, individuals i col.lectives. I veig les prioritats molt allunyades d'aquests objectius.

Sovint ens emmirallem en el sistema educatiu de Finlàndia pels seus bons resultats. Breument, quines són les bases del seu èxit i comparem amb el nostre sistema. La figura del mestre i la mestra és altament valorada i de prestigi a la societat filandesa. La comunitat educativa és un tot amb implicacions compartides, professorat, famílies i entorn (recordem els plans d'entorn de la LEC i la participación de tota la comunitat). Existeix una estabilitat política consensuada en matèria educativa (la llei Wert serà la setena reforma). El mètode pedagògic es basa en ensenyar a aprendre i que ningú resti enrere, amb autonomia de centre (novament la LEC) i l'educació pública com a paradigma d'excel.lència (la llei Wert és un clam a la desigualtat i l'adoctrinament). I la gran diferència que indica la importància que li donem a l'educació: Finlàndia destina el 6% del PIB i Espanya el 4.5%.

Estic convençuda que les actuals polítiques faran créixer les desigualtats perquè trenquen la igualtat d'oportunitats. Letal pels objectius que assenyalava al tercer paràgraf. I la desigualtat, com tan bé argumenta l'economista Anton Costas, és un gran i potent disolvent, a nivell econòmic, social i polític. És per això que faig la darrera reflexió: L'actual política educativa, ceguesa o ideològicament calculat?

Consol Prados