Català, no espanyol

Luis Moreno

Professor d'investigació del CSIC en l'Institut de Polítiques i Béns Públics

banderes 3

Gairebé 1 de cada 4 catalans s'identificava com "només català, no espanyol".
"L'home, tal com Déu l'ha creat (ignoro per què), s'entrega amb tanta menys força com més vast és l'objecte del seu amor. El seu cor necessita particularitzar i limitar l'objecte dels seus afectes per abastar-los en una abraçada ferma i duradera" (Alexis de Tocqueville, 1805-1869).


Segons les dades disponibles al web del Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat, gairebé 1 de cada 4 catalans s'identificava el passat mes de juny com "només català, no espanyol" (22, 8% dels enquestats, Baròmetre d'Opinió Política, REO 857). El 1984, el percentatge era del 8,5%. En aquelles dates el redactor de les presents línies estava embrancat en l'elaboració de la seva tesi doctoral a la Universitat d'Edimburg, la qual versava sobre una comparació entre Escòcia i Catalunya respecte al nacionalisme i la descentralització al Regne Unit i Espanya.


La contribució més referenciada d'aquella investigació ha estat la que, temps després i en el món acadèmic anglosaxó, es va encunyar com 'the Moreno question'. Es tractava d'una pregunta estàndard que ha estat emprada en diferents enquestes, el que permet comparar la seva variació entre diferents territoris i dates: "Diria vostè que se sent només (andalús, català, gallec, valencià, etc.); més ( andalús, català, gallec, valencià, etc.) que espanyol; tan (andalús, català, gallec, valencià, etc.) com a espanyol, més espanyol que (andalús, català, gallec, valencià, etc.), o només espanyol?


En síntesi, la pregunta indagava sobre el grau de compatibilitat i dualitat en la manera d'identificació dels ciutadans en els seus àmbits estatal i subestatal. Un major grau 'd'identitat dual' reflectiria un solapament de les afinitats identitàries entre el general i el particular. D'acord amb això, l'ordenament jurídic i de govern es legitimaria amb la convivència democràtica d'institucions de govern estatals i subestatals, o de l'administració central d'Estat i de l'administració autonòmica, com en el cas espanyol. Això respondria a la congruència espontània i simultània que es manifesta en la 'pell de brau' entre el català i l'andalús/català/basc/etc.


Implícit en aquest marc analític normatiu es situava el cas del secessionisme o la independència política. És a dir, quan una majoria de ciutadans de comunitats polítiques com Escòcia o Catalunya s'identifiqués exclusivament com 'només' escocesa o catalana, la bases sociològiques de tal realitat avalarien la reivindicació política de l'autodeterminació i la creació d'un estat propi. El sil·logisme era propi del 'sentit comú', apel·latiu que va donar nom a una de les escoles filosòfiques de major impacte de la modernitat europea originada entre els pensadors de la Il·lustració escocesa del segle XVIII.


Però resulta que en el referèndum promogut per la Generalitat l'1-O, i d'acord amb els propis resultats facilitats pel govern català, els catalans que al juny passat no es consideraven espanyols (un milió i quart) van ser insuficients -de haver votat tots i alhora- per arribar a la xifra de dos milions que van dir 'sí' a la separació de Catalunya d'Espanya. Sense perjudici que en propers articles concentrem la nostra atenció en el grup de ciutadans que s'identifiquen com "més catalans que espanyols" (un 21,5%) i d'on, segons el nostre 'sentit comú', provindrien els 800.000 vots de diferència que van conformar el 90% de 'sís' a la secessió l'1 d'octubre, és oportú que ens aturem ara en l'examen dels que només es consideren catalans.


Seria reduccionista i pretensiós compendiar en una sola variable explicativa la raó que ha fet triplicar el nombre dels que s'identifiquen com 'només catalans i no espanyols' entre 1984 i 2017. Bona part de les opinions abocades en els media i xarxes socials dels últims dies posen l'accent en els errors dels partits d'àmbit espanyol. Aquests, en suma, no haurien sabut adequar-se a les aspiracions de més autonomia, almenys el 45% de ciutadans que expressen un major grau de catalanitat ('només' o 'més que espanyol'). Ara aquests no semblen tenir-ne prou amb menys que la creació d'un nou estat a Europa (que no en el si de la UE, una cosa altament improbable).


El que els anteriors percentatges i dígits mostren 'prima facie' és que el nacionalisme polític català (ara representat institucionalment per PdeCat, ERC i CUP) ha estat molt eficaç a l'hora de sumar nous valedors de la independència i d'haver aprofitat la 'finestra d'oportunitat' que ha suposat la Gran Recessió desfermada en 2007-08. No pocs dels frustrats perdedors en la crisi econòmica han optat per alternatives populistes en altres països europeus, donant suport als seus inefables líders polítics (Marine Le Pen, Geert Wilders o Nigel Farage, se'n recorden vostès d'aquest últim?). Al Principat, alguns d'ells (quants?) sí que han optat pel 'somni' d'una Catalunya independent i, per descomptat, més rica ('Espanya ens roba', tornen a recordar?). L'acció coordinada dels partits nacionalistes amb entitats mobilitzades de la societat civil catalana, com ANC o Òmnium Cultural, ha resultat en una narrativa il·lusionant, la qual ha minat la legitimitat del remei federalitzant de l'Estat de les Autonomies.


La seva acció ha percudit una i altra vegada en la debilitat de lideratge polític dels partits d'àmbit espanyol, els quals han mostrat recurrentment la seva incapacitat de conformar el que era incipient i embrionari en la Constitució de 1978: Espanya com estat federal. Sense embuts. Valgui com a il·lustració de tal impotència l'existència d'un Senat amorf que no actua com la deguda cambra territorial d'un sistema federal on tots els seus components debaten i eventualment s'acorden les grans qüestions de l'Estat i de l'acció del Govern. Tot just sí que ha servit per oferir poltrones i prebendes a polítics veterans curtits -però amortizats- en les baralles pessebristes dels partits.


Tota la parafernàlia del referèndum de l'1-O, i les seves lamentables conseqüències d'enfrontaments i fractura social, ha corroborat l'encert de l'estratègia nacionalista expressada amb meridiana claredat a l'octubre de 1996 per Joaquim Triadú i Vila-Abadal, en aquell temps membre del Comitè Executiu Nacional de Convergència Democràtica de Catalunya: 'Potser el gairebé 50% de catalans que es consideren tant catalans com espanyols haurien de decantar-se mica en mica cap a una major catalanitat. La bigàmia patriòtica no és una bona solució per als problemes de pervivència per a les nacions sense estat'.


Continuarà...

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH