"Assaig sobre la ceguesa": la demolidora visió de Saramago sobre la societat humana (TNC)

El Teatre Nacional de Catalunya (TNC) ha iniciat la temporada a la sala principal amb un espectacle ambiciós i complex: la versió teatral d'una de les novel·les més famoses de l'escriptor portuguès José Saramago, Assaig sobre la ceguesa . Una obra que cal considerar com a anticipatòria, ja que la proposta argumental de l'autor, l'expansió inesperada d'una pandèmia que afecta la generalitat de la societat, ha resultat profètica atès que acabem de sortir -cal suposar- d'una situació anàloga que ha afectat tota la humanitat i ens ha deixat oberta la perspectiva d'un futur perillosament encaminat cap a possibles repeticions d'aquest fenomen apocalíptic. Però després d'aquest context narratiu hi ha molt més perquè Saramago l'utilitza com a mera eina per fabular fins a quin punt l'aparició d'una hecatombe d'aquest tenor pot provocar la fallida de tot el sistema de valors i idees de la societat humana i desfer el sorgiment de les pitjors pulsions quan veiem perillar la nostra pròpia supervivència.

Si traduir en dramatúrgia qualsevol obra narrativa és un afany complex, molt més encara resulta emprendre aquest afany en una obra com la que ens ocupa, entre altres raons perquè el temps teatral és diferent del que exigeix la lectura assossegada d'una novel·la com la de Saramago, que no admet precipitació, sinó que exigeix mesura, mesura i reflexió. En aquest sentit, el treball que ha desenvolupat Clàudia Cedó ha estat meritori i el resultat sens dubte excel·lent. Tot sigui dit no són manifestar una certa estranyesa per la decisió d'haver creat un text teatral bilingüe, que ha conservat en part la llengua original en què va ser escrit –portuguès– i en part ha estat traduït al català. En la nostra modesta opinió i tenint present que el TNC disposa d'una eficacíssima eina de traducció simultània, potser hauria estat preferible mantenir a tota l'obra el text original i oferir-ne la traducció en pantalla.

En un temps en què ens hem habituat a funcions teatrals d'un màxim de 90 minuts (excepte en el cas dels musicals de gran format), aconseguir que el públic assisteixi impertèrrit i atent a un espectacle que dura gairebé tres hores i mitja (amb vint minuts d'entreacte), constitueix una exigència que, tot i això, en aquest cas concret s'assumeix sense dificultat gràcies a la tensió constant del text de l'autor lusità, que l'adaptadora ha conservat amb fidelitat, així com, per descomptat, a l'esforçada tasca dels catorze intèrprets, la major part dels quals han de fer doblet i triplet interpretant successivament diferents personatges.

No haurem d'escatimar mèrits Nuno Cardoso que ha dirigit aquesta funció amb encert, sabent resoldre situacions complexes i mantenint la tensió de la narració. El mateix cal dir de l'escenografia de Ribeiro, la plasticitat del qual contribueix a contextualitzar la duresa del text i permet portar-lo fins a moments de màxima duresa, sobretot en el primer acte (en el segon acte, amb el terra encatifat de deixalles tèxtils, els intèrprets han de desenvolupar-se amb prudència per no ensopegar o lliscar inadvertidament).

Des del punt de vista estrictament teatral Assaig sobre la ceguesa constitueix una experiència molt meritòria; però a més, i des d'una perspectiva social, aporta un missatge preocupant que enfronta l'espectador amb els seus dimonis particulars i el convida a sortir del teatre -malgrat al final feliç de l'obra- no exempt d'interrogants.