Juan Diego Botto és García Lorca a “Una noche sin luna”

Expectació a la sala gran del Teatre Nacional de Catalunya, omple fins a la bandera. Apareix Juan Diego Botto per anunciar que una demanda judicial imprevista impedirà representar la funció que estava programada: “Una nit sense lluna”. I es disposa a explicar al públic les raons. Descendeix al pati de butaques i de mica en mica les va desgranant. En un moment determinat al·ludeix a la pretesa aplicació al text del que és alhora autor i intèrpret del suposat delicte d'“escàndol públic” i llavors l'espectador informat adverteix que hi ha gat tancat, perquè aquesta figura deliciva fa anys que va desaparèixer. Ho confirma quan diu que la causa de tot això és el “Romanç de la Guàrdia Civil” i aleshores ja no hi ha dubte que la funció s'ha iniciat des del mateix moment en què Botto ha posat els peus en escena i que qui està aquí, davant del respectable, no és l?actor, sinó la paraula i l?ànima de Federico García Lorca.

Perquè, en efecte, “Una noche sin luna” és un monòleg sobre la vida del poeta i dramaturg granadí, la seva peripècia personal a la Residència d'Estudiants i al Madrid del primer terç del segle XX, la seva identificació amb la causa dels pobres -encara que Lorca mai va militar en cap partit- i dels marginats -gitanos, homosexuals, etc-, els amics i enemics que va tenir i, en fi, el seu tràgic final quan va ser executat sumàriament en un acte al cabria aplicar allò de va dir Talleyrand de la mort del duc d'Enghien: “va ser pitjor que un crim va ser un error”. Un error que persegueix al llarg dels segles la memòria dels qui el van cometre.

Juan Diego Botto està inspirat i diu el text amb una gamma il·limitada de matisos, passant de la tendresa a la ràbia, desplaçant-se d'un lloc a un altre de l'espai escènic amb agilitat, baixant una vegada i una altra al pati de butaques, interpel·lant-ne un i un altre espectador imaginaris i, de vegades, transformant-se en personatge diferent per tal de discutir la figura de Lorca o el crim que es va cometre a Víznar. Tot plegat durant gairebé dues hores, amb l'únic ajut d'un buixet ocasional d'aigua.

Si l'escenografia té un paper important en qualsevol obra de teatre, a “Una noche sin luna” esdevé fonamental dins la seva aparent senzillesa. Perquè la immensa boca del TNC està ocupada per una senzilla tarima inclinada que adquireix virtualitat quan la trepitja l'actor, que la va recorrent punta a terme i aixecant algunes de les seves peces, buscant coses que entén el seu interior -botes, sorra...-, envoltant-la amb una corda, fent que la lames que aixeca es converteixin en el teclat dun piano o en un símbol monumental. I en un moment determinat, quan l'efecte luminotècnic el marca, revelant els cadàvers que amaga, símbol dels que van quedar sembrats a les cunetes d'Espanya durant la nostra fatídica guerra civil.

Amb una direcció impecable de Sergio Peris-Mencheta, “Una noche sin luna” és un homenatge al gran poeta desaparegut, però també a tots els “desapareguts”, molts encara sense una tomba amb el seu nom. I per sobre de tot, un espectacle ple d'imaginació, rodó, dels que passaran a la història del teatre.

Una coda final: després d'haver estat recorrent Espanya durant dos anys, aquesta funció es representarà a Barcelona només dues setmanes. Si queda alguna entrada per veure-la, afanyeu-vos a comprar-la.