“Amèrica” una obra de teatre que recorda el passat esclavista de la burgesia catalana (Villarroel)

Vaig treballar durant gairebé deu anys amb Cuba i vaig haver de viatjar reiteradament a la major de les Antilles que pràcticament vaig recórrer d'oest a aquest o, com diuen per aquells pagaments, “de Sant Antoni a Maisí”. Vaig aprendre moltes coses i em van sorprendre alguns descobriments. Per exemple, que moltes famílies de raça negra porten cognoms catalans. El detall em va cridar l'atenció i vaig intentar esbrinar-ne l'origen que, per cert, va resultar descoratjador. Resulta que els esclaus adquirien el cognom dels seus amos i com durant el segle XIX una part del tràfic a Cuba va estar en mans de catalans, per això la persistència d'aquests cognoms. Una història oblidada o gairebé, encara que de tant en tant ressorgeix algun rampell com quan l'Ajuntament de Barcelona va decidir retirar l'estàtua del marquès de Comillas situada davant de Correus pel seu protagonisme com a tractant d'esclaus. El més greu és que no va ser precisament l'únic, però és clar, anar més enllà obligaria potser a revisar com es va finançar l'edificació de l'Eixample i això seria massa.

En uns temps en què s'ha configurat una història de Catalunya fictícia i ideal en què es pretén demostrar que no hi va haver cap tatxa, Sergi Pompermayer ha tingut el valor de recordar a “Amèrica” que hi ha també molts episodis vergonyants i que l'explotació de l'esclavisme fins fa poc més d'un segle en va ser un. Ho ha fet enfilant amb habilitat el present i el passat i posant el focus en allò que pogués ser una família qualsevol de burgesia local d'hogan dedicada a certes activitats econòmiques basades en l'especulació i en l'explotació dels més febles però, això sí, fidels concelebrants de la festa pàtria de l'11 de setembre. En la que tenen la mala sort de convidar la núvia d'hereu, una noia de raça negra que, velis nolis, acaba desenredant el fil conductor de la pròpia història familiar i porta a l'ineluctable descobriment de la seva condició de supervivent de la complicitat d'aquella nissaga amb l'esclavisme. Un plantejament hàbil en què l'autor posa en relleu la fal·làcia sobre la qual s'assenten algunes grans fortunes actuals.

Julio Manrique, que ha dirigit la posada en escena d'Amèrica a la Villarroel, ha subratllat que aquesta obra és ”un exercici de memòria històrica honest, valent i necessari, una mena d'exorcisme teatral amb un humor esmolat i amarg que s'atreveix a desenterrar les despulles d'un passat que avui ens omple de vergonya i que segurament preferiríem no mirar”. En Joan Carerras, la Mireia Aixalà, el Marc Bosch, l'Aida Llop i una veterana Carme Fortuny encarnen els diferents papers d'aquesta família, mentre que Tamara Ndong és la convidada que acaba convertida en fiscal de la “memòria històrica”. L'escenografia d'Alejandro Andújar és summament senzilla, només una taula de menjador de grans celebracions i les seves cadires corresponents, encara que en realitat no cal més perquè la il·luminació de Jaume Ventura la complementa brillantment resolent amb bona fortuna les diferents situacions.

“Amèrica” és més que una obra de teatre”: és un examen de consciència d'una història encara recent i molt poc gloriosa.