“Plaer culpable” o el risc de revelar secrets d'alcova

Lara Díez proposa un divertimento teatral en el qual enfronta el teòric progressisme amb la realitat (Goya)

|
Los protagonistas de Plaer culpable
Els protagonistes de 'Plaer culpable'

 

La relació de parella és un excel·lent eix temàtic que té en la comèdia un dels seus millors vehicles d'expressió quan es busca un tractament lleuger i allunyat de dogmatismes i s'adapta sense dificultat al llenguatge propi de cada moment. I així els autors s'han anat adaptant i han passat d'aquelles comèdies romàntiques d'antuvi, tributàries dels prejudicis morals i els condicionaments socials de l'època, a descriure situacions en què s'expressen uns modes i formes d'actuar molt més desinhibits i en què el sexe es manifesta obertament i sense tapujos. Tal com passa amb “Plaer culpable” (Teatre Goya), on Lara Díez optimitza en benefici de la producció les tradicionals comèdies “de matrimonis” de quatre personatges, perquè en aquest cas només n'hi ha dos, és a dir, que desenvolupa l'eix argumental al voltant d'una única parella, tot i que apareixen alguns altres més, però de manera ocasional i en pantalla.

Díez descriu el moment en què dos amants decideixen celebrar el cinquè aniversari de la seva relació, un esdeveniment que es produeix quan ella està embarassada i a punt de donar a llum al seu primer fill. L'ocasió sembla propícia perquè ambdós decideixin obrir sense por els seus cors i es sincerin, arriscant-se a explicar intimitats que havien mantingut ocultes fins a aquell moment, la qual cosa suposa “obrir el meló” de l'inesperat i constituirà una veritable prova de foc que posarà a prova la solidesa de la relació en el moment en què aparegui el conflicte únic i important en aquest tipus de relació, que és el referit a la fidelitat. Això dóna peu a l'autora per descriure situacions morboses que el text dramàtic descriu sense reparos, tot i que amb sentit de l'humor, que els dos intèrprets, Mar Ulldemolins i Francesc Ferrer, tradueixen en paraula, gestos i actituds amb què accentuen el caràcter desmelenat de la situació.

“Plaer culpable” no és una obra de tesi, sinó un divertiment teatral que pretén entretenir el públic i suscitar el seu somriure, quan no fins i tot la rialla còmplice. Però això no impedeix que també sorgeixin alguns interrogants. El primer, què passa quan un pensament teòricament progressista no encaixa exactament amb la conducta personal. I el segon, constitueix el sentit de culpabilitat un peatge inevitablement associat al plaer? Qui no s'ho ha plantejat en alguna ocasió? El qui estigui lliure de culpa, que llanci la primera pedra.

 

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




He leído y acepto la política de privacidad

No está permitido verter comentarios contrarios a la ley o injuriantes. Nos reservamos el derecho a eliminar los comentarios que consideremos fuera de tema.
ARA A LA PORTADA
ECONOMÍA