“Compto cada passa meva sobre la Terra”: el quiosc de premsa com a talaia de la societat (Atrium)

Els urbanites de la meva generació i d’altres d’anteriors tenim molt present la figura del venedor de premsa, bé del quiosquer que comercialitzava diaris des d’un punt de venda fix, bé d’aquells altres ambulants que oferien la seva mercaderia a crits pel carrer i, sobretot, a les boques de metro (especialment els diaris de la tarda). Encara recordo el pregó amb què aquests últims anunciaven les capçaleres que oferien als vianants, en no pocs casos donant veu a la notícia més cridanera de la jornada. Un món pràcticament desaparegut i que ha acabat reconvertint els pocs quioscos que sobreviuen en botigues de carrer de productes turístics.

La dramaturga Lluïsa Cunillé pertany a una generació que encara va poder comprar el diari al carrer i això li ha servit per imaginar com devia ser la vida d’un quiosquer, disciplinadament situat al seu punt de venda i des del qual establia relacions bé de certa complicitat amb els clients més assidus, bé d’efímeres amb els ocasionals, mentre observava atentament el torrent humà que passava al llarg del dia davant del seu establiment.

Amb aquests materials va escriure un monòleg en què el seu protagonista, quiosquer per tradició familiar, casat amb la filla del domador d’elefants del Gran Circ de Bratislava, revela la seva visió del món que l’envolta i com, des del talaia del seu quiosc, és capaç de descobrir aspectes, detalls i fins i tot, en algun cas, secrets inconfessables dels vianants. Un univers personal i íntim que decideix revelar a un invisible company d’habitació al centre sanitari on ha de ser intervingut quirúrgicament.

Xavier Albertí, que ha treballat estretament amb Cunillé durant molts anys, ha dirigit el muntatge d’aquest text dramàtic per al qual va escollir un actor veterà, Oriol Genís. Situat davant d’una llitera hospitalària com a únic element decoratiu, l’intèrpret, vestit amb una modesta bata de paper com la que ens obliguen a posar-nos quan hem de ser sotmesos a una intervenció, desgrana el seu discurs amb una absoluta parvitat de moviments. De fet, roman gairebé immòbil durant tota la funció i fins i tot és parco en la seva gestualitat. Sembla evident que aquesta austeritat interpretativa contribueix a subratllar la insignificança del personatge, cosa que no exclou l’interès del que explica al seu ocasional contertuli. Tal exercici no està exempt de risc i obliga l’actor a posar l’accent en l’expressió de la paraula, quelcom que fa amb habilitat, elegant discreció i un to de veu –lloat sigui el Senyor!– clar i intel·ligible en aquests temps en què s’imposa des d’alguns escenaris el xiuxiueig poc menys que inaudible.