Oriol Grau es “despulla” en “La mare, el dimoni i jo” (Versus Glòries)

Actor? Intèrpret? Còmic? Firaire? De vegades és difícil trobar el terme adequat per caracteritzar una professió i encara més quan el que es busca és trobar-ne un que induesqui al dubte, tal com explica Oriol Grau, que va haver de fer servir aquesta estratègia per evitar que la seva mare conegués la seva veritable vocació professional. I això per la senzilla raó que la seva progenitora estava absolutament convençuda —tal com passava en el passat— del caràcter, si no infernal, sí almenys infamant, de l’ofici d’actor. Aquesta dramàtica disjuntiva es converteix en l’eix temàtic de “La mare, el dimoni i jo”, un quasi monòleg —Grau compta amb el suport ocasional de Roger Conesa— que funciona com una comèdia musical de petit format.

És ben conegut l’itinerari artístic d’Oriol Grau, que va assolir altes cotas de popularitat especialment en el sector televisiu, de manera que bona part del públic no es sorprendrà de la versatilitat i l’ofici del nostre protagonista, que una vegada més acredita les seves capacitats en aquest espectacle imaginatiu i desenfrenat. Grau parla, però també canta, balla, es sinceritza, fabula, es transforma una i altra vegada, canvia de vestuari —la seva capa vermella ens va recordar les espectaculars que lluïa el desaparegut Escamillo—, juga amb el públic, maneja fins i tot ombres xineses i fa tot això durant més d’una hora, sense descans.

Com s’ha esmentat, compta amb la col·laboració de Conesa, que manifesta la seva polivalència musical tocant diversos instruments, enriquint-los amb afectes sonors i apostillant algunes intervencions de Grau. L’espectacle, dirigit per Roberto G. Alonso, compta, a més, amb l’al·licient d’altres personatges que apareixen en pantalla i dialoguen puntualment amb el protagonista.

“La mare, el dimoni i jo” es defineix com “un monòleg d’autoficció on repassa la trajectòria professional de Grau des de l’humor i la reflexió”, però caldria afegir que és, sobretot, un espectacle molt divertit, un semimonòleg musical de petit format ple de moments feliços, en què no hi falten al·lusions a llegendes, l’ús encertat del refranyer popular i, sobretot, un sentit de l’humor que Oriol Grau transmet al públic amb naturalitat i eficàcia en aquesta producció que arriba a Barcelona avalada per la sala Trono de Tarragona.