“Una cançó llunyana” de Simon Stephens en Dau al Sec

Pocs autors contemporanis poden exhibir un catàleg tan ric en títols com el de l’escriptor anglès Simon Stephens, tant d’obres pròpies com d’adaptacions, com va ser el cas de l’Assaig sobre la ceguesa de José Saramago. És un autor ja conegut per aquests verals gràcies a la posada en escena d’algunes de les seves peces a la Sala Beckett, i que ara arriba a Dau al Sec. Per a qui no el conegui, direm que és un espai escènic situat al cor del Poble-sec, allà on el carrer Salvà s’obre als peus de Montjuïc. En aquest indret, Óscar Fabrés ha dirigit la posada en escena de “Una cançó llunyana”, monòleg traduït al català per Daniel Anglès i interpretat per Eduardo Lloveras, amb Joel Riu al piano executant la música d’Eitzel, convenientment adaptada.

Una cançó llunyana ha estat definida com “una obra que fa emergir, amb una mirada honesta i despullada, la humanitat, la quotidianitat i la cruesa que habiten circumstàncies com un retorn. Una peça íntima i precisa, que parla del que queda quan el so es converteix en silenci”. El protagonista ho expressa a través de les cartes que escriu des d’Amsterdam, ciutat a la qual ha viatjat des de Nova York per retrobar-se amb el seu passat, i en les quals reflexiona sobre la seva relació amb la família, l’amor que li va resultar esquiu i la identitat arraconada pel camí, intentant amb aquesta teràpia arribar a entendre’s a si mateix.

L’espai escènic apareix despullat, sense cap altre element d’ambientació que el piano a càrrec de Riu i una cadira que Lloveras va movent i utilitzant quan no està en moviment. En aquesta austeritat d’elements escenogràfics adquireix un paper destacat i molt eficaç la il·luminació de Sergio Gracia, que aconsegueix alguns moments d’una bellesa singular. Com és sabut, qualsevol monòleg constitueix la prova del cotó de tot bon intèrpret, prova en què Lloveras acredita excel·lentment les seves capacitats dramàtiques i la seva innegable versatilitat.