“Les dones sàvies”: una sàtira de Moliere amb òptica del segle XXI

«Dona que sap llatí no pot tenir bon final» sentenciava un vell professor en temps en què el paper de la dona en la vida social era vicari del de l’home, cosa que donava per fet que la seva formació intel·lectual no havia d’anar més enllà del que era indispensable. La transformació copernicana operada no fa tant de temps sobre el seu paper en la societat humana ha revelat que aquella tesi era una bajanada i, en conseqüència, tota una nombrosa literatura basada en aquest pressupòsit ha quedat obsoleta. Com transformar-la de manera que els seus valors literaris i dramatúrgics responguin als esquemes mentals i socials actuals? Molt fàcil: canviant l’objectiu de la crítica. D’aquesta manera Enric Cambray i Ricard Farré van poder transformar amb gran habilitat una de les obres més conegudes de Molière i fer-la acceptable per al públic contemporani. Allà on el dramaturg francès apuntava contra les “donetes sàvies”, els esmentats actors van dirigir els dards contra els tertulians, un grup social molt estès i capaç de pontificar sovint des de la ignorància. El resultat és Les dones sàvies, un joc còmic que ha tingut un itinerari teatral afortunat perquè, estrenat fa més de deu anys, torna una vegada i una altra amb gran èxit de públic.

Aquesta nova, original i divertidíssima versió de la comèdia de Molière és, en realitat, un joc escènic basat certament en l’obra del francès, però reacondicionant-la del tot de manera que, a més de variar l’objectiu de la sàtira implícita en el text, permet el seu muntatge amb escassetat de mitjans, tant humans com tècnics i/o escenogràfics. La dramatúrgia de Lluís Hansen permet muntar Les dones sàvies amb només dos actors que alternen successiva i alternativament fins a vuit papers diferents, cosa que constitueix tot un repte interpretatiu, que Cambray i Farré resolen amb mestria: parlen d’una o altra manera, canvien de vestuari —en moltes ocasions davant del públic, en un exercici de sorprenent fregolisme—, interaccionen amb els espectadors i mantenen un ritme endimoniat el resultat del qual és fruit d’un esforç indiscutible, fins al punt que gairebé sempre el gest és més important que la paraula. Compten per a això amb pocs elements escenogràfics, el més important de tots un senzill biombo que permet canvis ràpids d’ambientació, i poca cosa més.

Tot això fa de Les dones sàvies un espectacle de fàcil muntatge que pot ser portat a qualsevol escenari i que, en el cas del Goya, que és on ara mateix s’ha reposat, permet la seva compatibilitat amb la funció principal del teatre, ja que l’escenografia de l’obra principal queda oculta darrere d’un teló corrent i així es pot posar en marxa el joc còmic amb tota facilitat els dies en què descansen els protagonistes d’aquella.

No tinc gaire clar què hauria pensat Molière d’aquesta manipulació del text que havia escrit fa més de dos segles, però en canvi sí que estic segur de l’encert d’aquesta mena d’“heretgia”, perquè la funció resulta molt divertida. I, sobretot i a més, molt útil, perquè posa a la picota els nous “savis” d’avui. És a dir, aquells que “avui dia s’omplen la boca d’erudició, de frases buides que tot el seu entorn aplaudeix com si fossin cortesans, però que en realitat són més foc d’artifici de lluïment que res més”.