Gaziel, el farmacèutic al qual l'atzar va convertir en periodista

Es deia Agustí Calvet i anava per a farmacèutic o, en tot cas, per a advocat, però l’atzar el va convertir en periodista i en un dels professionals espanyols més destacats de la comunicació del segle XX. En realitat, tota la seva vida va ser fruit de l’atzar, de les contradiccions i d’un cúmul de desitjos frustrats que, tanmateix, li van concedir el privilegi de passar a la història amb el pseudònim literari que va escollir: Gaziel. Francisco Fuster l’ha biografiat a Insobornable. Vida de Gaziel (Galaxia Gutenberg).

A Gaziel se’l recorda per haver exercit la direcció del diari barceloní La Vanguardia entre 1920 i 1936, però en realitat la seva tasca periodística va ser fruit de la casualitat. Després d’haver estudiat a Barcelona i Madrid, va marxar al París de principis del segle XX per culminar la seva formació amb una ajuda de cent pessetes mensuals del seu pare (cal veure el que donaven de si les pessetes en aquelles calendes!). A la capital francesa va viure l’esclat de la “gran guerra” i va haver de tornar a la ciutat comtal, on li van demanar que publiqués a La Vanguardia uns articles sobre la seva visió del conflicte. Amb tan bona fortuna que es va convertir en col·laborador habitual del rotatiu i, a partir de 1920, en membre de l’equip de direcció, per després ser entronitzat per la propietat com a director únic, cosa que el va convertir en l’“alter ego” de la família Godó, propietària de l’empresa.

Malgrat la seva llarga relació amb el diari, aquesta relació va ser tensa. Amb Ramon Godó, perquè discrepava de la postura que el diari mantenia sobre la qüestió catalana. Potser per això, a mitjans dels anys trenta, va estar temptat d’acceptar la direcció del nou periòdic El Sol, cosa que li va desaconsellar el seu amic Osorio i Gallardo, qui li va resumir la situació dient-li que eren uns moments tan perillosos que “fins i tot els catedràtics de filosofia porten pistola”. Les tensions amb la propietat de La Vanguardia van continuar amb l’hereu, Carlos Godó, perquè a la postguerra, sent tots dos sospitosos per al nou règim per la postura que havia mantingut el diari en relació amb la República, es van anar passant la pilota l’un a l’altre quan van ser jutjats; Gaziel, pel Tribunal de Responsabilitats Polítiques i per la jurisdicció militar.

El cas és que des d’una perspectiva ideològica Gaziel va resultar sospitós per a tothom. Es va caracteritzar com un home de la dreta liberal, profundament catalanista i preocupat per la relació conflictiva entre Catalunya i Espanya, cosa que el va portar a defensar una visió federalitzant que tendís ponts però que, alhora, renunciés a tota mena d’actituds maximalistes que sempre havien produït resultats pèssims.

D’altra banda, la seva vida personal i familiar va estar plena de sobresalts. Així, la separació dels seus pares i l’egoisme del pare, sempre avar a l’hora d’ajudar la família que havia deixat, però sobretot les morts prematures de la seva esposa francesa i de la filla que van tenir en comú, i el perillós itinerari del seu fill, que va acabar havent de lluitar durant la Segona Guerra Mundial a Indoxina amb l’exèrcit francès.

Fuster conclou que “el Gaziel periodista no va ser el resultat d’una decisió plenament voluntària, sinó el fruit d’una jugada de l’atzar… De no haver estat per aquella casualitat que ha marcat la història d’un destí… l’existència que a ell li hauria agradat viure és, justament, la que només ha pogut gaudir durant els últims anys de la seva vida… ser un escriptor en llengua catalana”.