Patty Bonet: "És un regal poder ser la veu visible dels sorteigs de l'ONCE"

Des de setembre de 2022 l'espai on es pot conèixer el resultat dels diferents jocs de l' ONCE compta amb la presència de Patty Bonet que es defineix així mateix com una model de bellesa singular que ha participat com a actriu a la sèrie «Fira, la llum més fosca», al mateix temps que ha intervingut en la pel·lícula « Les línies tortes de Déu» .

Com a periodista és locutora de 'Perquè veges', microespais de Ràdio 5 Todonoticias, així com col·laboradora de 'Cine a ciegas', programa de cinema emès a Radio Requena COPE . A més com a model ha desfilat representant la firma Álvaro Moliner.

--Tens una carrera professional increïble. Has treballat en teatre, publicitat, cinema, ràdio, i ara ets presentadora al telecupó de l'ONCE. Quin va ser el secret per aconseguir tantes coses?
-- És molt treball, és molt esforç. Des de ben petita he tingut somnis molt grans. Sóc partidària de somiar sempre en gran, perquè almenys pel camí, segur que trobes coses satisfactòries. Aquest ha estat una mica la meva mantra de sempre: somiar i pencar-t'ho . També és veritat que el factor sort és important. En aquesta vida sabem que hi ha moltíssima gent que s'ho curria molt però també cal aquesta mica de sort, saber aprofitar les oportunitats quan es presenten i també és veritat que trobar-te en el camí amb persones que confien en tu i que et donen oportunitats per continuar creixent, aprenent i aconseguir somnis.

- Com és el dia a dia d'una persona amb albinisme i baixa visió?
-- El dia a dia és molt similar al de qualsevol altra persona que no tingui discapacitat visual. Si que és veritat que nosaltres tenim la fotofòbia, que ja de per sí mateix quan surts al carrer sempre has d'anar acompanyada de les ulleres de sol. En relació a la discapacitat visual has de fixar-te, sobretot, a les barreres que et puguis trobar pel carrer encara que Madrid que és una ciutat força assequible. El Metro, que és per on jo em moc, crec que està força accessible per a les persones amb discapacitat visual. També ens ajudem de les noves tecnologies, per exemple, fent fotos de les coses i ampliant-les. Són truquets que et fan la vida una mica millor. Òbviament també té la seva part negativa, no tot és meravellós. Jo per exemple tinc el trauma de no poder conduir per tenir una discapacitat visual perquè sempre depenc del transport públic o que algú m'hi porti. Són coses que diguem que et limiten una mica però que després al final tens altres funcions i sempre tot és qüestió d'actitud. És força similar a la vida diària de qualsevol altra persona. A més, en el meu cas que tota la meva vida he vist igual, la meva realitat sempre ha estat la mateixa. Des de sempre he pretès estimular la visió i també treure'm això de la fotofòbia perquè a la meva professió hi ha molts focus, i és clar o em poso les piles amb la fotofòbia o no podré dedicar-me al que m'agrada. Es tracta d'estimular i tenir la vista una mica entrenada i fer front al dia a dia dins dels obstacles.

--Vas protagonitzar el curt 'Lo ves', on mostraves els problemes de visió associats a l'albinisme. Quina repercussió i en què la teva vida va canviar ser protagonista d'aquest film?
--El curt de 'Lo ves' ho vaig fer en una època a la meva vida en què tenia també el germen creatiu que dic jo i aquestes papallones. Sóc una persona de qui m'agrada una cosa que sento que ho he d'explicar i vaig al 100% o no. Ha de ser quan em batega per dir-ho així. Per aquella època veia que era una cosa necessària i que volia donar a mostrar perquè molta gent es pregunta 'Tu com veus?'. No sé com els ho explico perquè no sé com veu una persona sense discapacitat visual. Com que no sé com veu una persona sense discapacitat visual, com ho explico?, no he de comparar-ho. Crec que per això el curt era molt necessari perquè les famílies i les persones que coneixen les persones amb albinisme, posar-los una mica els ulls.

El curt està rodat amb càmera subjectiva amb el grau de desenfocament just que tinc jo. Vam estar informant-nos amb Lluís Montoriu que és biòleg i el científic que ens va estar assessorant i amb oftalmòlegs per donar aquest grau de visió específic. El curt és molest de veure per a les persones que no tenen discapacitat visual perquè durant deu minuts veure borrós, però és la realitat a què nosaltres ens enfrontem. Va tenir una acollida molt bona i és molt emocionant que encara avui, que ja han passat anys, pares que de sobte un nen que els neix amb albinisme, vagin a veure 'Lo ves' i et diguin " gràcies, perquè gràcies a això puc tenir una idea com és la visió del meu fill i com s'enfrontar-me al seu dia a dia”, i així com orientar-los.

També ho hem portat a escoles i ha estat molt xulo perquè hi havia professors que no s'arribaven a creure que la persona amb albinisme veiés tan malament. En anar a l'escola, posar el curt i fer després una conscienciació que es posessin als ulls del nen, el professor canvia totalment l'actitud amb el nen. Que vingui el pare anys després dient-te 'menys malament que vam posar el curt i ho vas fer perquè el professor va canviar radicalment perquè va entendre, va empatitzar i es va posar als seus ulls". Això t'emociona i penses que bé que l'objectiu pel qual es va fer ho ha complert amb escreix.

--Com dius, l'albinisme és un trastorn genètic identitari amb relació sobretot amb l'aspecte físic, però el vostre problema principal és el tema visual, oi?
--És el que no tothom sap. Sí que és veritat que avui dia quan et veuen pel carrer saben que sóc albina, que anys enrere la gent no ho relacionava, però el que no tothom sap és allò de la discapacitat visual . Si sabeu que ens molesta el sol, que som blancs de pell. Hi ha molts graus d'albinisme, hi ha persones albines que són morenes, però que tenen albinisme ocular, que això també és un altre tema. En el meu cas és ocolocutaneu, cosa que significa que és de la vista i de la pell. Però gairebé ningú sap això de la discapacitat visual . És complicat perquè si ja veus una persona cega que porta un bastó o un gos guia, saps que aquesta persona no veu i et fas una idea, però és clar, quan és una discapacitat visual és un món desconegut perquè no saps què veu i que no ho veu. És complicat fer-ho veure la societat. Les persones amb albinisme que jo conec som molt tirades endavant, llavors moltes vegades enganyem i la gent creu que veiem més del que realment veiem. Com que som molt tirats endavant, no ens fan por les coses i pensem que si hem de demanar ajuda, es demana i caic ja m'aixecaré.

"Les persones amb albinisme enganyem i la gent creu que veiem més del que realment veiem"

-- Creus que estàs trencant motlles i obrint camí presentant el Sorteig de l'ONCE a la televisió?
--Jo crec que sí perquè ja era hora que els sorteigs de l'ONCE els presentés també algú amb discapacitat. En aquest cas m'ha tocat a mi, que estic supercontenta i molt agraïda, sobretot, a la direcció de comunicació de l'ONCE per la seva confiança i gosar fer un pas tan gran. És història de la televisió que l'ONCE per fi hagi volgut fer aquest pas em sembla molt important, sinònim de com realment la societat està canviant i com estem acceptant aquests canvis i aquesta diversitat. Sóc partidària que la normalització a la societat es donaria, molt més, si als mitjans de comunicació, sèries, pel·lícules i productes audiovisuals i escènics hi hagués persones amb discapacitat, perquè són a la societat. Si es mostra, la gent ho veu i normalitza.

L'ONCE ha fet un pas de gegant que encara que sigui al microespai dels sorteigs de l'ONCE, ja surt a Televisió Espanyola una persona amb albinisme, o Quique, que s'ha incorporat ara que també defensa la seva discapacitat. Som persones que som diferents, però si la societat ens veu ja ens normalitza. Em sembla un pas gegant.

Per mi està sent un repte perquè jo no llegeixo el telempromter, sinó que jo cada dia que he d'aprendre tot el text perquè no puc llegir. M'ho prenc com un entrenament de memorització. He d'estar entrenada a tot, en el que sigui. Aquest és el repte més gran que he trobat perquè l'equip és meravellós i des del primer dia m'han acollit amb els braços oberts, preguntant-me què necessitava, si volia un monitor més gran, si els llums, etc. Una meravella. L?equip és meravellós. Es nota que treballen amb ONCE des de fa molt de temps i estan molt sensibilitzats i conscienciats.

"L'equip de RTVE es nota que fa temps que treballen amb l'ONCE perquè estan molt sensibilitzats i conscienciats"

Però sí que és un repte i cada dia fins que no acabo de gravar el microespai, no dic 'Ay', perquè el text és diferent cada dia, el temps és limitat i ho has de fer en els temps que toca perquè la tele és així . És un repte diari que s'agafa amb molta il·lusió.

--¿Què ha suposat presentar el Sorteig de l'ONCE? Quin és el teu proper repte?
-- M'ha suposat molta alegria i molta il·lusió perquè encara que sembli un tòpic, des de petita me'n recordo que la meva mare deia 'Jolín i perquè no pot presentar el telecupó algú amb discapacitat, doncs tu que segueixes els diaris podries presentar el telecupó'. Jo li deia 'Bo mama, jo que sé'. Passat el temps la meva mare ja no hi és, aleshores jo sé que això a la meva mare li faria molta il·lusió per això que ella sempre deia.

Com a periodista em fa molta il·lusió i després també venir aquí també perquè vulguis o no cada dia implica que et maquillin, et pentinin i et vesteixin. És com enviar un missatge que formes part de la casa, de l'ONCE, però que també ho has de transmetre a tothom que ho està veient . La veritat és que és una experiència que de moment fa un mes que l'estic gaudint moltíssim i vaig molt contenta. Quan surto i envio àudios a les meves amigues em diuen que em veuen molt contenta. Estem també innovant. L'altre dia va ser el dia del bastó blanc, que era el missatge que havia de donar, i vaig dir 'puc sortir amb un bastó' i em van dir que ja acabava d'arribar-hi i ja volia fer canvis. Intentem donar-li més dinamisme, encara que sigui poc temps a la televisió.

El proper repte és anar fent projectes que vagin sortint. Per a l'any que ve tinc una pel·li a principis d'any. Això és una professió que és intermitent però que quan et ve la feina és molt gratificant.

-- Per a les persones que tenen baixa visió i no s'acaben d'apropar a l'ONCE, què els diries?
-- Els diria que s'animessin a acostar-s'hi. És clar que quan entres en un lloc i el coneixes potser vols ser-hi participi o no, o en menor o major mesura, però és una casa que hi és oberta. Jo sóc afiliada pràcticament des que vaig néixer. Et dóna moltes facilitats a nivell escolar i estudis amb moltes adaptacions i assessorament. Jo en el meu cas sóc de València però fa onze anys que som a Madrid, i des que vaig arribar a Madrid l'equip de comunicació m'ha ajudat i he trobat moltes oportunitats laborals. Han confiat en mi i en la meva professionalitat, ia poc a poc m'han anat donant més oportunitats fins que ha arribat aquesta gran oportunitat que per mi és com un regal poder ser la veu visible dels sorteigs de l'ONCE i la imatge.

Sí que entenc que potser hi ha gent que s'acosti i potser pel que sigui no comparteixin la seva manera de fer o la seva manera de portar les coses, l'ONCE és una organització que està per ajudar i que tant de bo molts països la tinguessin. És un servei social que fa la societat sobretot per a les persones cegues i amb discapacitat visual. A través del que és el grup social ONCE ajuda totes les persones amb discapacitat. És un òrgan que hi és i que tu tens la llibertat d'acostar-te en la mesura que tu ho desitgis, però sempre tindràs una ajuda segur.