El llegat nuclear que encara mata: una veritat amagada durant dècades

Mary Dickson, nascuda i criada a Salt Lake City, Utah, forma part d’una generació coneguda com a “downwinders”: persones que van viure a sotavento de les zones on els Estats Units realitzaven proves nuclears durant les dècades de 1950 i 1960. Com a escolar, va aprendre a “agafar-se i cobrir-se” en cas d’una guerra nuclear, una pràctica que li semblava completament inútil. Sense saber-ho, mentre s’aplicava les tècniques de seguretat, les bombes atòmiques es detonaven a Nevada, i la pluja radioactiva arribaba al seu barri.

Els efectes d’aquella exposició van ser devastadors. Mary ha patit càncer de tiroide, la seva germana gran va morir de lupus als 40 anys, la seva germana petita té càncer intestinal que s’ha estès a altres òrgans, i les seves nebodes també han desenvolupat problemes de salut. En el seu barri de cinc carrers, va comptar 54 persones amb malalties greus relacionades amb la radiació: càncer, malalties autoinmunes, defects congènits i avortaments espontanis.

Segons l’Agència de Protecció Ambiental dels EUA, l’exposició a la radiació incrementa de manera directa el risc de desenvolupar càncer, especialment quan la dosi és elevada. Com més radiació s’absorbeix, més elevat és el risc.

L’era nuclear: un inici devastador

L’era nuclear va començar fa 80 anys amb les bombes d’Hiroshima i Nagasaki, que van provocar la mort instantània de més de 110.000 persones. Aquestes detonacions van marcar l’inici de la Guerra Freda, una carrera armamentística global en què els EUA, la Unió Soviètica, la Gran Bretanya, França i la Xina van competir per desenvolupar armes cada vegada més potents.

Entre 1945 i 1996, es van realitzar més de 2.000 proves nuclears a nivell mundial. Els llocs escollits solien ser remots, però sovint estaven habitats per poblacions locals, que desconeixien completament els riscos. La pluja radioactiva generada per aquestes proves va afectar terres, aigua, aliments i persones, amb efectes que encara es perceben avui dia.

La devastació als Estats Units: Nevada i les Islas Marshall

Els EUA van realitzar proves sobretot a Nevada i a les Islas Marshall. Les proves sobre superfície i atmosfèriques van deixar milers de residents exposats a radiació tòxica. Segons estudis del National Cancer Institute (NCI), entre 1951 i 1962, les proves a Nevada haurien generat entre 11.300 i 212.000 casos addicionals de càncer de tiroide al llarg de la vida de la població exposada.

A les Islas Marshall, es van fer 67 proves entre 1946 i 1958, amb una potència total equivalent a 7.232 bombes d’Hiroshima. Cinc illes van ser destruïdes parcialment o totalment i algunes zones continuen contaminades amb isòtops radioactius. La bioacumulació de cesi-137 en aliments com cocos i crancs cocoters evidencia que la radiació encara és present, amb un impacte directe sobre la seguretat alimentària.

Un llegat internacional: Semipalatinsk, França i el Regne Unit

La Unió Soviètica va dur a terme més de 450 proves a Semipalatinsk, Kazakhstán, entre 1949 i 1989. Les taxes de mortalitat per càncer i mortalitat infantil van ser significativament més altes que en altres regions. Aigerim Seitenova, investigadora kazakha, relata com diverses generacions continuen patint problemes de salut, inclosos els descendents de quarta o cinquena generació dels afectats.

França i el Regne Unit també van exposar poblacions locals a la radiació sense informar-les adequadament. França només va reconèixer parcialment els efectes de les seves proves a Argelia i Polinèsia Francesa en 2010 i ha proporcionat indemnitzacions mínimes. El Regne Unit ofereix compensacions limitades als veterans, però les organitzacions de defensa dels drets humans insisteixen que els exmilitars i els seus descendents encara pateixen conseqüències sanitàries i psicològiques.

Impactes sanitaris i psicològics duradors

Mary Dickson descriu l’impacte psicològic com a devastador: “No puc imaginar quants amics he tingut i els seus càncers han tornat. El dany psicològic no desapareix. Tot el temps et preguntes si cada bony o dolor és la reaparició del càncer”. Les víctimes segueixen vivint amb la por constant i amb la incertesa sobre la seva salut, dècades després de les detonacions.

Ajust de comptes i compensacions

Als Estats Units, més de 27.000 persones exposades a la radiació han rebut compensacions que superen els 1.300 milions de dòlars, segons la Ley de Compensación por Exposición a la Radiación (RECA). Kazakhstán va incloure a 1,2 milions de persones en un programa de compensació, amb accés a serveis sanitaris i ajuts financers. Tot i això, molts afectats consideren que les compensacions són insuficients respecte a la magnitud dels danys.

La guerra freda mai no va acabar

Tot i que les proves nuclears es van aturar fa dècades, les conseqüències continuen. Mary Dickson afirma: “Per a nosaltres, la Guerra Freda mai va acabar. Seguim vivint amb les seves conseqüències, físiques i psicològiques”. L’era nuclear ha deixat un llegat humà i ambiental que encara marca milions de vides arreu del món.