Veneçuela: cop d'estat, segrest, continuïtat… I democràcia quan?

Donald Trump, l’emperador del món, el que millor sap manejar és l’espectacle. La televisió, el mitjà que  més utilitza el president dels Estats Units per mostrar les seves accions, transmet un missatge clar: amenaçar el món amb el que és capaç de fer a qualsevol país que no se sotmeti als seus capricis, que no són altres que el poder i els diners. Això ho estem veient en aquest any que porta governant (segon mandat) i en el qual s’ha comprovat —no en teníem cap dubte— com n’és de tirà, prepotent i fatxenda.

El cop d’Estat a Veneçuela, el segrest del president Maduro, l’exhibició televisiva —com si es tractés d’un espectacle— de l’expresident veneçolà des del seu segrest fins a l’arribada al Tribunal Suprem per ser interrogat per un jutge de 91 anys, és el clar exemple de la seva política televisiva.

Maduro, sense cap mena de dubte, és un dictador; gairebé ningú ho posa en qüestió (la gent de Podem el defensa). Ara bé, Trump ha actuat unilateralment, passant-se per l’entrecuix els requisits constitucionals del dret nord-americà. No hi va haver consulta al Congrés. Senzillament va decidir que havia d’atacar un país sobirà i ho va fer. El president Trump va atacar Veneçuela sense una causa justa reconeguda pel dret internacional i per la Carta de les Nacions Unides, que ignora olímpicament.

Derrocar un dictador pot ser un objectiuper a molts; el que ve després, és a dir, com s’ha de governar el país, és molt important. Per a això és fonamental comptar amb l’oposició escollida democràticament. Donar-li l’esquena és extremadament preocupant, sobretot si es té en compte que Maduro es va mantenir en el poder desafiant la democràcia. A les eleccions de 2024, segons els observadors electorals, Maduro va perdre la seva candidatura a un tercer mandat per uns 30 punts. El seu oponent, Edmundo González, va aconseguir més del 65 % dels vots i Maduro amb prou feines va superar el 30 %. Tanmateix, les trampes del règim van donar la victòria a Maduro. Un tripijoc que ha fet història.

Malgrat això, al president Trump li convé no reconèixer Edmundo González, sinó pactar amb la resta de corruptes del Govern, encapçalats per Delcy Rodríguez, que s’ha posat a disposició del Govern nord-americà per negociar el petroli per a empreses dels Estats Units. Aquesta decisió demostra que vol perpetuar la corrupció, l’opressió i, per descomptat, acabar amb la poca llibertat i la democràcia.

Si analitzem una bona part del seu discurs,(  de la roda de premsa) la paraula democràcia no va ser utilitzada per Trump. En canvi, la  petroli sí que la va  utilitzar  en més de 26 ocasions. L’historiador Niall Ferguson va escriure un article en què argumentava que l’atac de Trump a Veneçuela formava part d’un tot molt més ampli: la restauració de la política i la diplomàcia de 1900, els anys previs a la catàstrofe de la Primera Guerra Mundial.

L’acció de Trump a Veneçuela significa que acaba d’enviar un missatge contundent. Ell té clar que hi ha un ressorgiment dels imperis (Rússia, la Xina). L’inquilí de la Casa Blanca ha donat el primer gran cop d’Estat de la seva administració. És el  festí de l’imperi, on els Estats Units aspiren a endur-se’n la major part. Ara Trump ha substituït la “Pax Americana”, que va significar l’era d’una potència mundial que es considerava protectora del món lliure i d’Occident, així com garant de l’ordre mundial i del dret internacional —que ara trepitja—, pels fonaments de la “Pax Trumpicana”.

Trump vol fer-se amb el control de l’Amèrica Llatina, convertir aquests països en colònies que depenguin directament dels Estats Units, que la submissió total sigui una realitat. Tampoc no cal perdre de vista el que vol fer amb Europa, a la qual fa temps que desacredita.

En aquests moments, el cop d’Estat del govern de Trump a Veneçuela ha establert un mal precedent que nacions com Rússia, la Xina i l’Iran estaran disposades a replicar dins la seva pròpia esfera d’influència. Qui els aturarà si Trump ha fet el mateix? No s’ha d’oblidar que la Rússia de Putin, la Xina de Jinping i l’Iran dels aiatol·làs no tenen el més mínim escrúpol a l’hora d’iniciar una guerra. El que ha passat és un mal exemple.

Quan els governants no respecten ni les seves pròpies lleis ni les generals, només pot conduir a una situació gens desitjable per a la gent:la liquidació de la democràcia. Cura, atents