L'Audiència Nacional ha accedit a extradir Veneçuela a Enzo Franchini, reclamat per la seva presumpta participació en la mort d'un home que va ser apunyalat i cremat viu durant una manifestació contra el Govern de Nicolás Maduro al maig de 2017.
El triomf que llueix Nicolás Maduro sobre els opositors en haver aixafat aquest cap de setmana un intent militar per derrocar per la incursió marítima de l'Operació Gedeó, pot derivar en el seu pitjor malson.
El tirà ja no confia ni en la seva pròpia ombra. La seva por és acabar com el panameny Manuel Noriega, Pablo Escobar o "El Chapo" Guzmán. Els Estats Units i la presidència de Guaidó li han donat l'última oportunitat de sortir pacíficament però es triga molt a decidir-se.
El toc de queda imposat davant la mirada impotent de l'oposició és encara insuficient per al que ve. El coronavirus ha servit a Maduro de pretext per asfixiar als veneçolans més del que ja estan.
Guaidó ha defensat a Twitter que "el protocol de seguretat aeroportuària d'autoritats europees és clar i estricte" i ha reptat Cabello a demostrar les acusacions contra el seu oncle.
Està comprovat històricament que la víctima del poderós desperta més empatia i solidaritat que el victimari. La victimització és més rendible políticament.
Fins i tot els famosos grafits de "Yanky go home" de la propaganda esquerrana, que es veien en els murs de Caracas en els anys 70, han estat substituïts pels "Russos go home" la traducció fonètica seria "Rusky na dg".
És hora de sortir al carrer, sí, però no només a manifestar-se: el coneixement, les institucions i l'altre esperen com mai abans en cada racó real i virtual per renovar a consciència els mitjans i els fins.
