I tu què penses?

Cada avanç tecnològic porta amb si una promesa. En el cas de la intel·ligència artificial, aquesta promesa és clara: fer-nos la vida més fàcil. I és cert que en molts aspectes, ho està aconseguint.

Avui podem resumir textos en segons, redactar idees amb més agilitat o trobar respostes gairebé immediates a preguntes complexes. És difícil no veure el valor d'aquestes eines. Ens estalvien temps, ens acompanyen en tasques quotidianes i, ben utilitzades, poden fins i tot ajudar-nos a entendre millor el món.

Però potser per això val la pena fer una pregunta senzilla: què estem fent amb el temps que ens estalvien?. Li ho dediquem a les coses importants de la vida?.

Perquè la intel·ligència artificial no sols accelera processos. També transforma hàbits. I un dels canvis més silenciosos —i potser més rellevants— té a veure amb com pensem, la manera en què realitzem noves connexions neuronals, com exercitem la nostra substància grisa davant els reptes del dia a dia.

Pensar requereix detenir, contrastar, dubtar. No sempre és còmode, ni ràpid. A vegades fins i tot és frustrant. A vegades ens porta temps assimilar les coses interiorment i trobar-los una solució. Però és en aquest procés, tan humà, on construïm el nostre criteri, on matisem, d'on s'alimenta el nostre esperit crític i on aprenem a conviure entre nosaltres.

La IA, en canvi, tendeix a oferir-nos respostes ja estructurades, coherents i llestes per a usar. I la seva rapidesa i senzillesa poden portar-nos a poc a poc a delegar una part d'aquest esforç cognitiu que ens és tan necessari entrenar diàriament perquè no agafin teranyines les nostres neurones. 

No ocorre de manera brusca. És una cosa subtil. Acceptar una resposta sense revisar-la massa. Donar per vàlida una explicació perquè està ben escrita. Prioritzar la rapidesa sobre la reflexió. Petits gestos que, acumulats, poden anar reduint la nostra capacitat d'anàlisi sense que a penes ho notem. És un cavall de Troia instal·lat directament en el nostre cervell, al qual li hem obert les portes de bat a bat. 

No es tracta de desconfiar de la tecnologia. Tampoc deixar d'utilitzar-la. La intel·ligència artificial és, sens dubte, una eina poderosa i amb un enorme potencial positiu. Però la qüestió clau és aquí i hem de preguntar-nos com la integrem sense perdre allò que ens defineix com a éssers humans únics i irrepetibles. Entre dues persones pot haver-hi similituds, però no hi ha dues persones iguals al 100%.  I basta mirar al nostre voltant per a adonar-nos que quan perdem a algú pròxim, deixa un gran buit en el nostre interior per sempre.

Això és perquè, a diferència de les màquines, les persones no sols busquem respostes. També necessitem entendre, interpretar i, a vegades, qüestionar allò que veiem, sentim, llegim, recordem o aprenem.  Aquí és on continuem sent els Reis insubstituïbles.

La IA pot ajudar-nos a arribar més ràpidament a la meta. Però decidir cap a on anem —i per què raó anem— continua sent una tasca profundament humana. Aquesta és la que alguns volen delegar inconscientment a la IA amb preguntes tipus: Qui soc jo?. Qui ets no ho pot definir una IA que et coneix des de fa mesos, i ets algú que està en constant canvi gràcies a consecutius processos de reflexió i maduresa personal. Tots els que has estat, la qual cosa ets i seràs formen part de tu i de la història que has anat construint gradualment. 

I tal vegada, en un context en què tot s'accelera, on tot va molt de pressa i et sobrevé una sensació de pressa i aclaparament per l'inabastable que és aquest canvi de paradigma, cuidar el espai per a pensar no sigui un fre, sinó una manera d'avançar millor. Pensar és gratis, sí, però fer-ho requereix tot el nostre esforç. La qualitat dels nostres pensaments necessita un aliment diari.   I tu què penses?.