Adéu a Manuel de la Calva: llàgrimes, 'Resistiré' i el clam per un reconeixement que mai va arribar

El Palau de Longoria, seu de la Societat General d’Autors i Editors (SGAE) a Madrid, es va convertir aquest dimecres en l’epicentre de l’emoció i la nostàlgia. Des de primera hora, desenes de persones esperaven l’obertura de la capella ardent de Manuel de la Calva, mort ahir, que al costat de Ramón Arcusa va donar vida al llegendari Dúo Dinámico.

L’acomiadament, que es va allargar nou hores, va reunir més de mig miler de seguidors, familiars, artistes i autoritats. Entre ells, el seu fill Daniel, “aguantant”; la seva filla Victoria, que el va recordar com un “home bo, amable i carinyós”; la seva esposa Mirna Carvajal i, com no podia ser d’una altra manera, el seu inseparable company Ramón Arcusa, que ahir escrivia al seu compte de X: “No ploreu per ell, no li agradaria. Va ser l’ànima del Dúo, sempre alegre, optimista, positiu. Canteu amb ell en aquest comiat”.

No hi van faltar noms històrics de la música espanyola. Massiel, que el 1968 va guanyar Eurovisió amb La la la, va ser contundent: “No és meva, és d’ells. És del grup que va marcar una època i que va fer que el pop entrés a Espanya”. Miguel Ríos, per la seva banda, va advertir que va faltar un “bon reconeixement oficial” i va explicar emocionat: “És un moment molt dur per a la professió. El Manolo va ser un company de tota la vida, un tipus que va lluitar molt pels seus companys, una persona extraordinària. Un pioner. Se sent molt estrany parlar d’ell en passat”.

L’homenatge es va omplir d’anècdotes, llàgrimes i, com no, cançons. La brasilera Regina do Santos va confessar: “Ell era molt alegre, com jo, i vol que el recordem així. Va viure bastant i va ser part del grup pop més gran que ha tingut Espanya”. I tot seguit es va arrencar a cantar un fragment de Resistiré.

Altres amics com Loreto Valverde, Paco Clavel o Carlos Toro, autor de la lletra de l’himne, també hi van voler ser presents. El mateix Toro ho va resumir així: “El Manolo no mor del tot. Les cançons són immortals i Resistiré és un himne”.

També hi va ser el ministre de Cultura, Ernest Urtasun, que va assegurar que hi acudía per “retre homenatge a un dels grans artistes del país”. Va recordar, a més, que “durant la pandèmia es va convertir en un himne de resistència”, i va aportar una vivència personal: “La meva mare era una gran admiradora i jo els escoltava de nen a casa. Era per a mi, com per a moltes famílies d’Espanya, un exercici familiar”.

Més enllà dels discursos institucionals, van ser els fans qui van donar la lliçó més colpidora. Dones octogenàries de Las Dinámicas, club de fans actiu des de fa més de mig segle, van confessar: “Han estat la nostra joventut, els hem seguit per tot arreu. I als concerts tornàvem a tenir 15 anys. Com ells, que mai no s’han cansat. De tots els artistes que hi ha hagut, ningú ha cuidat les fans com ells. Ens han cuidat moltíssim. Sempre han estat molt carinyosos amb tothom, fins i tot avui les seves famílies ens han tractat bé. Serem dinàmiques fins a la mort”.