El 63% de persones sense llar agredides o discriminades a Barcelona no presenta denúncia

El 63% de les persones sense llar que han patit una agressió o discriminació per aporofòbia —terme encunyat per la filòsofa Adela Cortina per referir-se al rebuig a les persones en situació de pobresa— no han denunciat aquests fets, segons dades d’Arrels Fundació.

L’última enquesta realitzada per la fundació a 559 persones en situació de sensellarisme a Barcelona el 2023 va revelar que el 87% havia estat víctima de delictes, agressions i discriminacions, i el 76% assegurava que la causa era el fet de viure al carrer.

Del total de persones que van dir haver estat víctimes de delictes, el 72% va afirmar que els havien robat diners, documentació o pertinences; el 26,6% que havien estat discriminades o agredides a l’espai públic, i el 26,5% que se’ls havia prohibit l’entrada a algun lloc.

Del 76% que va relacionar directament aquests delictes amb el fet de viure al carrer, el 22,6% —91 persones— van dir haver rebut insults específicament per trobar-se en situació de carrer, i el 18,1% —un total de 73 persones— van afirmar haver estat agredides i van assenyalar que els autors havien fet una referència explícita a aquesta qüestió.

La infradenúncia

La responsable de l’equip jurídic d’Arrels, l’advocada Eva Hobeich, ha explicat a preguntes d’Europa Press que el 40% de les persones que no van presentar una denúncia van al·legar que no ho havien fet perquè creien que no serviria de res: “Ja estan tan desanimades amb el sistema que no denuncien.”

El 28% va sostenir que no ho havia fet perquè no confiava ni en la policia ni en el sistema de justícia: “Hi ha una infradenúncia molt gran, però hi ha una cosa que hem de començar a destacar, i és que hi ha un 32% de persones que sí que denuncien, però aquestes denúncies al final no es veuen reflectides en les dades oficials.”

Doble discriminació en les dones

En el cas de les dones, l’advocada assegura que pateixen una doble discriminació: “Juntament amb la violència que reben per estar en situació de carrer, s’hi suma la violència que reben pel fet de ser dones; per tant, reben més violència.”

L’advocada assegura que, a més de la infradenúncia, és molt difícil que les denúncies que s’interposen prosperin, perquè no s’acaba apreciant l’aporofòbia “o no s’entra a valorar-la”.

En aquest sentit, recorda que —encara que és una situació relativament habitual—, el cas d’una persona sense llar a qui no van deixar consumir en un bar va acabar als tribunals, però la denúncia es va arxivar en considerar que “no era una discriminació per aporofòbia”.

“Inestables processalment”

En la mateixa línia que Hobeich, la fiscal de la Unitat contra els Delictes d’Odi i Discriminació de la Fiscalia General de l’Estat, María Jesús Raimundo, va abordar dijous, en el marc de la 3a Conferència Internacional sobre Aporofòbia o Rebuig a la Pobresa impulsada per IQS-URL, que la infradenúncia deriva en la impossibilitat de conèixer els casos reals d’aporofòbia.

Entre els motius, va enumerar la desconfiança de les víctimes en les institucions, la por a no ser cregudes, el desconeixement dels seus drets, o el fet de patir una discriminació múltiple, ja que, a més de ser persones sense llar, sovint són estrangeres i temen que es conegui la seva situació irregular, o bé tenen un problema de salut mental o una discapacitat.

A més, va subratllar que les víctimes d’aporofòbia són “inestables processalment” perquè es tornen il·localitzables, i que el seu testimoni és fonamental per acreditar la motivació discriminatòria. Tot i això, va remarcar que existeix un mecanisme processal: prendre’ls declaració i fer una prova preconstituïda, que servirà en seu judicial amb la mateixa validesa i garanties.

També va explicar que els qui treballen als tribunals han de demostrar que hi ha hagut una motivació discriminatòria darrere dels fets, i que sovint es troben amb què la investigació es queda a l’inici, en entendre el tribunal que es tracta d’un acte de “gamberrisme, vandalisme o una certa alteració de l’ordre públic”.

En aquest sentit, des de la seva unitat vetllen perquè s’arribi fins al final i s’investigui si hi va haver una motivació d’odi o de rebuig a aquella persona darrere d’una acció delictiva.

“Potser a la persona a qui li han cremat el sac de dormir no és per una gamberrada, sinó que darrere de cremar-li el sac de dormir a una persona, que és l’únic que té, per descomptat que pot haver-hi una motivació d’odi o de rebuig cap a ella”, va subratllar.

Absolució d’un guàrdia urbà

Aquesta setmana la secció 2 de l’Audiència de Barcelona ha absolt sense judici un agent de la Guàrdia Urbana de Barcelona que el 2020 va disparar i va ferir greument un home sense sostre amb problemes de salut mental que l’havia amenaçat amb un ganivet.

El tribunal va rebutjar que la Fundació Arrels exercís l’acusació popular —era l’única part que acusava el policia—, després d’haver expulsat de la causa el sense sostre com a acusació particular per trobar-se il·localitzable, en termes jurídics “en rebel·lia processal”.

El tribunal va argumentar que l’home no havia autoritzat la fundació, ni de manera explícita ni tàcita, perquè exercís l’acusació popular en el seu nom i va ordenar-ne l’expulsió com a part acusadora, dictant una sentència absolutòria per al policia.

Hobeich va recordar a les portes dels tribunals que les persones sense llar no tenen telèfons mòbils ni cases on ser notificades, i va sostenir que el tribunal va fer una interpretació “molt restrictiva” i contrària a l’accés a la justícia.