dimecres, 20 de març de 2019

Edmund Font

Una caixa idiota menys alienant

Paso diverses hores a la setmana davant de la televisió. El conte poc perquè no és considerat "intel·lectualment" correcte parlar-ne i dóna certa vergonya confessar que s'assisteix, aparentment perdent el temps, als múltiples continguts de l'anomenada "caixa idiota". Això, en comptes d'aplicar-nos a tractar d'esgotar la llista inabastable de la bibliografia personal que s'ha anat acumulant durant diverses dècades, amb temes i gèneres tan diversos, en cinc o sis idiomes en el meu cas.

Martín Casillas: "Traduir amb l'ànima" o el seu viatge amb Shakespeare

Alguna cosa hi haurà de màgia, a la manera iniciàtica dels Isabelinos, quan es retroba, inesperadament, a un amic que s'ha admirat, per la seva disciplina d'excel·lència. És el cas d'haver-me ofert, un quart de segle després, amb Martín Casillas, enginyer químic, matemàtic, fundador i director editorial del prestigiós diari "El Economista"; editor de la major netedat, esdevingut un extraordinari i sorprenent traductor de WilliamShakespeare; conferencista dels que sembla que els va la vida en el seu rigor didàctic, i literat tardà -però mai endarrerit que el mateix ha tingut el valor de novel·lar "MCBETH", "Antoni i Cleopatra" i "Romeu i Julieta", que incursionar en la narrativa històrica (nacional-familiar) i en la ficció novel·lada de la seva pròpia vida, que d'alguna manera li ha salvat altres interiors, a la manera de Hemingway, Scott Fitzgerald, o del mateix Juan Rulfo, quan el creador de Comala rescata les veus dels camins de l'occident de Mèxic, mai millor dit, mentre ven llantes per camins reals on seguien transitant les mules i els comptadors d'històries, amb els fantasmes de don Pedro Páramo a sobre.

L'illa del pare de les filles llunyanes

El personatge d'aquesta breu història de la nit vella és tan sols una persona sense pretensió novel·lesca, que decideix anar-se de si mateix -un manera de dir-; de tot el que l'envolta, en procura d'una illa aliena i alhora immediata, propera. I la busca al mapa mundi (ara es diu Internet), tractant la seva indagació amb un aire "demodé", amb sentit

"Vintage", diria una veu snob que mai hi haurà llegit el Spleen de París de Baudelaire.

Jaime Camino se'ns ha anat

Orfandat, és la primera paraula en la que penso per expressar la pena d'haver perdut a Jaime Camino. Tota la setmana vaig estar angoixat amb la notícia de l'estat tan delicat de la seva salut, que ja no augurava res de bo. Tot just fa uns quants dies li havia escrit un correu electrònic -amb el qual tancaré aquest lament que no hagués volgut escriure mai- per explicar-li la casualitat que a la meva ciutat natal s'havia obert un festival de cultura amb el seu últim treball en el cinema. I dic casualitat, perquè la meva llarga, rica amistat amb ell em va portar a lamentar no haver participat en aquest programa, que li cap a un reconeixement indirecte. En altres ocasions vaig rendir homenatge a la seva obra, com en la mostra retrospectiva del seu cinema que vaig organitzar en el "Hàbitat Center" de Nova Delhi, en els meus temps de l'Índia, en els quals Jaume, a més, va tenir molt a veure.

Morir cantant: Allen Toussaint

No va ser mentre cantava "Brickyard Blues" l'última cançó del seu repertori, i de la seva vida, aquella nit al teatre "Lara" de Madrid; Toussaint encara es va donar el luxe de baixar de l'escenari i donar-se una dutxa de públic, estrenyent amb les seves mans d'extraordinari intèrpret de Soul i Blues, als entusiastes que segueixen a músics del gènere renascut a Nova Orleans com a gurus d'un culte primigeni que va sorgir en els ritmes mil·lenàries del Àfrica. En el seu cas, no només brillaven els seus dits sobre les tecles que executaven el seu Jazz i variacions, si no que nombrosos temes cèlebres de la seva autoria van ser popularitzats per músics de l'alçada de Paul McCartney, Eric Clapton, Elvis Costello, i per bandes com les dels Rolling Stones i The Who.

Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH