'Nadie nos mira' o pel·lícules que filmen idees

 

Hi ha un tipus de cinema que servidor denomina "cinema de la vida". Es tracta d'aquell cinema que retrata coses del dia a dia de la vida d'una persona. Un gènere que sol agradar a aquells que busquen sentir-se reflectits i identificats amb algun dels personatges que apareixen a la pantalla.

Per sort o per desgràcia, aquest "cinema de la vida" no és tan fàcil de fer com sembla. Perquè per sort o per desgràcia, anar al cinema a que t'expliqui parts de la teva vida, la d'algun amic o amiga o d'algú en general no sempre és suficient.

La gràcia del cinema realista o que pretén tenir una aparença de realitat és que succeeixin coses realment transcendents davant de la càmera o bé que no passi res extraordinari però que estigui comptat amb delicadesa, de manera original o que de la simplicitat s'extregui alguna cosa.

Bé, d'aquest tipus de pel·lícules les sales estan plenes i els festivals de cinema no són una excepció. Al DA Festival, per exemple, ha arribat 'Nadie nos mira', pel·lícula argentina, apadrinada per Isabel Coixet, en què un actor de fama reconeguda a l'Argentina i part de Llatinoamèrica es muda a Nova York per seguir la seva carrera, però especialment per fugir d'un amor.

La gràcia de la pel·lícula és que la directora, Julia Solomonof, aposta per mostrar aquesta cara B de les vides de les persones a l'estranger. La que no apareix en 'Callejeros Viajeros' ni 'Españoles en el mundo'. Una gran idea, diferent. La càmera segueix a Nico, el protagonista, en els seus treballs com a cangur o cambrer, als seus càstings que mai surten, amb aquests projectes cinematogràfics que mai arriben ... Els sona d'haver-ho vist? Probablement. També passa la part que els seus amics actors argentins li vénen a veure i el ha de fer veure que tot va fantàstic i, òbviament, no pot faltar aquest moment de la pel·lícula en què un personatge li diu a un altre el títol que dóna nom al film , entre tants altres llocs comuns pels quals passa el film.

L'aposta és interessant quan l'espectador, atrapat per una bona actuació de l'actor protagonista (Guillermo Pfening), sent vergonya aliena d'alguns actes i errors que comet Nico. El problema és que més enllà d'aquesta incomoditat la directora no aconsegueix fer res amb això. No hi ha un gir de trama, no hi ha altra cosa que una successió de situacions, una darrere l'altra, més amable, més arriscada, però l'únic que es passa és la vida d'un actor. No hi ha res de nou sota el sol.

I així se succeeixen les escenes, com una vida amb els seus més i els seus menys, però sense cap risc pres per part de la directora que prefereix filmar als seus personatges i remarcar la idea que la vida en un altre país no sempre és fàcil, de de fugir no soluciona res, que un s'ha d'enfrontar de cara als seus problemes. Bones idees que simplement es queden en això. En idees. En imatges que no provoquen res, més enllà de l'subratllat sobre cadascuna d'aquestes idees. I una idea, per molt bona que sigui, no té perquè convertir-se sempre en una bona pel·lícula, o llibre, etc.

Però per no redundar en la idea que té servidor sobre aquest tipus de pel·lícules de la vida i caure en el mateix parany que 'Nadie nos mira', voldria deixar escrit un altre concepte que serveix per definir el film. No és propi, és d'una espectadora que es va dirigir a aquest periodista en sortir del cinema per sentenciar: "Podria haver durat 40 minuts com haver estat més curta". Clara, concisa, entenedora i precisa.