Carmen Machi: "Estem en un moment en què ens aburgesem com a espectadors"

Carmen Machi és a Barcelona. Porta prop d'un mes al Teatre Lliure amb 'Cronologia de les bèsties' una obra misteriosa, dura, on es veu la part més primitiva de l'ésser humà. Aprofitem aquesta ocasió perquè ens expliqui, abans que digui adéu a Barcelona, els quals són aquestes bèsties i quin és el paper de la mentida a la vida.

Què es trobarà l'espectador a 'Cronologia de les bèsties'?

És una funció que té una estructura molt particular. Gairebé cinematogràfica més que teatral, pel concepte que té d'anar fent salts en el temps. L'espectador ha d'estar molt actiu mentalment. Jo crec que estem en un moment en què ens asseiem i ens aburgesem com a espectadors i que ens donin tot fet. Aquí hi ha alguna cosa que ha de armar l'espectador, o almenys deixar-se portar pel que està veient.

La premissa és la desaparició d'un fill. Desapareix als 11 anys i apareix als 23 quan li han donat per mort, amb el que això comporta. En aparença creiem que tothom reaccionaria amb alegria i emoció, però i si no es reacciona així? I si l'arribada crea conflictes. Que a més seria una mica del més normal, apareix una persona que desapareix durant un temps i ... en fi, aquí ho deixo.

Hi ha molts secrets llavors ...

Hi ha molta cosa oculta, més que una mentida ... Hi ha d'aquestes mentides per a la supervivència. Quan el dolor i la tragèdia és de semblant calibre, un arma i crea una mentida per poder sobreviure i ... aquí ho deixo, però potser no és el que està pensant. En la funció passa que el que estàs veient no és el que és.

Juga doncs amb l'espectador. Tindrà sorpreses o fa pensar?

És com si de cop i volta estàs llegint un llibre vas per la pàgina 40 i et saltes 55. Penses què ha passat? M'he perdut? Aquesta actitud que provoca que l'espectador estigui molt viu. I, sobretot, sorprèn com a una generació més jove li sembla un llenguatge molt més fàcil, entren amb molta facilitat i no els sembla difícil. Altres en canvi estan acostumats a que tot estigui més estructurat i aquí no va així.

I la mentida creus que és necessària?

Un menteix, entre altres coses, per no fer mal o per no fer-se mal a si mateix. No sempre per explicar la veritat ets millor persona, ni estàs fent el bé. De vegades comptes la veritat per tenir la consciència tranquil·la sobre alguna cosa i no t'estàs donant compte del mal que estàs fent. De vegades passen coses que poden tenir moltes conseqüències i és millor deixar-ho passar i quedar en l'oblit. Dir una mentida no et fa millor o pitjor persona, depèn de què, quan i com. La paraula mentida és amagar o canviar la veritat.

Depèn si és per ajudar o si es viu en una mentida darrere l'altra.

De vegades dius cap mentida que quan la comptes et penedeixes, però per seguir-la va augmentat, dius una després d'altres i va fent una bola de tal manera que fa que les petites mentides siguin les pitjors. De vegades les pitjors mentides són pitjors que la grossa i t'acaben condemnant. Aquí el problema de la mentida és que un es l'acaba creient i és terrible. El teu t'inventes un passat i al final et creus que és veritat. La mentida és complexa i necessària de vegades. Una manera de poder seguir viva.

Però en l'obra, ¿causa dolor?

En l'obra, al final, els actors aclareixen al final l'espectador perquè sinó els espectadors poden pensar que han vist una altra cosa. I ho aclareixes perquè és la professió del teatre. Però en aquesta obra a tots els ve bé la mentida, absolutament a tots.

Una mentida que està bé per a tothom.

Exacte, perquè a tots els convé.

O sigui que feu pensar a l'espectador.

Jo crec que sí. I és el que mola. I que discuteixis. La funció dura una hora i mitja però després tens 24 hores per armar-la. Hi ha qui ha vist l'obra dues vegades per saber si és tramposa. I no ho és. No m'agraden les obres tramposes, en aquesta tot quadra.

El teu la veus per segona vegada, tenint totes les dades i el armes perfectament i res és rar.

Com et sents a Barcelona?

Jo molt bé. Tinc un vincle molt gran a part d'amistat molt profunda amb companys de teatre. Hi ha un idil·li que tinc i que m'agrada conservar-la. I el Lliure és una meravella. No torno des del 2013 després del 'Judici de una guineu'.

I com vas viure el cas de Lluís Pascual?

Jo admiro profundament a Lluís Pascual. No és només que sigui un director aclamat, sinó que Lluís Pasqual va canviar la meva carrera. És una mica més en la meva vida. Tot allò que li pugui perjudicar, em fa mal. Les circumstàncies internes, el que hagi passat, jo no sóc qui per valorar-lo. Jo només puc parlar de l'important que és per a mi com a persona. La meva experiència sempre ha estat molt positiva. Té una personalitat molt potent, molt fort, però estic acostumada a treballar amb directors amb una personalitat molt forta, molt potent.

¿Quin és el paper del director? ¿Ha de controlar molt als actors?

Depèn de cada director. I jo sóc molt poc de proposar. A mi m'agrada arribar amb el text molt après i que em dirigeixin. Jo em trobat amb directors molt diferents al llarg de la meva vida i el teu t'adaptes al director.

I en aquest cas, com ha estat?

A 'Cronologia de les bèsties' el paper del director compta molt, perquè com tens totes les dades pots anticipar. I necessites a un director que et marqui molt fort. És una funció molt difícil.

Com vas arribar a aquest paper i com ho vas preparar?

Estan les dades gairebé daus, sabent que és un personatge amb molt de caràcter. El dolor li ha fet una dona molt forta, ella ho diu, i ha deixat de plorar. És poc sociable, marca el territori, va amb una bota alta.

És molt continguda?

A vegades. Té un nivell de feresa bastant perillós i no sé si és justificable.

La bèstia és l'ésser humà, imagino.

Què llest ets. Sí, és l'ésser humà. Hi ha una cosa molt primitiu en l'ésser humà. I ens surt. Imagina, que et arrenquin un fill, et surt tot el més primari, totes les emocions més potents el desig, l'amor, l'odi, la fam, ... Si tot això ho tanques en un lloc acaba sortint. No crec que ningú estigui lliure de pecat en una situació així. La vida real supera el que es veu aquí.