Julio Manrique dissecciona la bogeria a 'La reina de la bellesa de Leenane'

El director i actor teatral Julio Manrique reflexiona sobre la "bogeria" a 'La reina de la bellesa de Leenane', inspirat per la protagonista de l'obra homònima de Martin McDonagh, una barreja de violència i tendresa que es representarà al teatre de la Biblioteca de Catalunya des del proper 14 de febrer fins al 14 d'abril.

"El text de McDonagh està escrit de manera visceral, expulsat gairebé com un vòmit", ha descrit en la roda de premsa d'aquest dimecres Manrique, que amb aquesta peça s'estrena com a director a la sala que l'ha vist actuar en nombroses ocasions.

L'actriu Marta Marco és qui dóna vida a Maureen, coneguda com la reina de Connemara, una dona soltera de 40 anys que viu en un poble remot d'Irlanda amb la seva anciana mare, amb qui té una relació tòxica, per la qual cosa Manrique l'ha definit com "un animal ferit en una mena de purgatori".

El seu personatge està inspirat en la pastora Bina McLoughlin, que va viure 70 anys a Leenane --a la regió irlandesa de Connemara--, els compatriotes segueixen definint avui com "una dona diferent", segons ha explicat Manrique, que va visitar el país per primera vegada al costat de Marc i la resta del repartiment: Marissa Josa, Ernest Villegas i Enric Auquer.

"En un poble tan petit, qui busca la diferència, és jutjat com boig i cau encara més en l'aïllament", ha destacat Marc, que també ha assegurat que recordarà tota la vida el paper de Maureen per la seva complexitat i la seva profunditat emocional.

L'escenografia poc tindrà a veure amb 'La reina de la bellesa de Leenane' que es va representar per primera vegada a Barcelona el 1999 sota la direcció de Mario Gas: el muntatge de Manrique es concentra a traslladar l'espectador a Irlanda "ferida i orgullosa "de McDonagh a través dels elements més característics del seu paisatge, com el vent, la pluja i la terra humida.

"UNA OBRA VIGENT I PARADA EN EL TEMPS"

Manrique considera que aquest "drama rural irlandès que acaba convertint-se gairebé en una pel·lícula de Tarantino" segueix absolutament vigent, tant per les emocions humanes que expressa, sobretot la ira i la rancúnia, com per l'aïllament que es pot trobar encara en alguns pobles remots de muntanya.

Aquesta actualitat es barreja amb la sensació que el temps no corre en un lloc en el qual mai passa res fins que l'arribada dels germans Ànec i Ray Dooley alterarà la vida de Maureen i la seva mare, que "vivien al cel mitja hora abans que el diable sabés que havien mort", ha dit Manrique parafrasejant una cançó popular irlandesa.