divendres, 29 de maig de 2020

Dormir al carrer, entre el perill i l'angoixa

|

"Quan dorms al carrer, la ment no la tens tranquil·la", explica Manel Garcés quan recorda com és viure sense llar. "La inseguretat és total. Moltes persones hem begut per por del que et pot passar al carrer. Amb un parell de cerveses, o de copes de conyac, pots caure dormit i no assabentar-te de res. Què et pot passar? Que et robin, o que et facin com a aquella senyora de Pedralbes", diu, en referència a la dona a la qual tres joves van cremar viva en un caixer el 2005.


Manel Garces Arrels Foto de Juan Lemus

Manel Garcés / Foto: Juan Lemus


En Manel va néixer a Barcelona i durant els seus primers anys va viure al carrer Sant Pau. La seva mare era alcohòlica i van ser els seus oncles els qui es van fer càrrec d'ell. Als 12 anys va deixar els estudis i va començar a treballar en un forn. Va ser fuster als 14 anys i, posteriorment, va aconseguir una feina ben pagada en una impremta en la qual va estar tres anys però que no va poder conservar en veure's obligat a fer el servei militar. També ha estat firaire, rentaplats, ajudant de cuina i vigilant de seguretat, entre altres coses.


"Quan tenia 19 anys, els meus oncles em van fer fora de casa. Era Nadal. Deien que ja tenia edat i diners per mantenir-me. Vaig viure com vaig poder; feina que sortia, feina que agafava. I així va sortir la fira, on vaig estar en un xiringuito durant 16 anys, però sense assegurar", destaca en Manel, ja que moltes de les feines que ha realitzat han estat sense contracte.


"Vaig tornar a casa quan un germà va morir de càncer, i em vaig oferir a ajudar la meva tia i la meva mare. Llavors estàvem a Nou de la Rambla. Jo ja bevia, però quan van morir les dues, va ser la debacle".


Arran dels problemes amb la beguda, va tenir conflictes amb la policia. "Vaig discutir amb dos guàrdies i vam anar a judici, però no em vaig presentar. Vaig ser irresponsable... Havia de pagar una multa de 180 euros, que no vaig pagar...". Per aquest motiu, va ingressar a la presó.


En Manel va estar deu anys vivint al carrer. Els cinc primers va dormir al ras, després un amic li va deixar una furgoneta per descansar i, a causa de les queixes dels veïns, va passar a dormir en una cambra traster d'un aparcament, fins que el van fer fora.


Entre els seus pitjors records, figura una revetlla de Sant Joan en què uns joves bevien al costat del pàrquing i tenien la música molt alta. En Manel els va demanar diverses vegades que respectessin el descans dels altres i va amenaçar amb trucar la policia. Després d'una estona, ells van entrar sigilosament fins al traster, van obrir la porta i, entre rialles, van ruixar l'habitacle amb un extintor. "Quan van acabar em van donar 20 euros, van dir que era 'per les molèsties', però jo no els vaig voler. És indigne que et tractin així".


Quan es va veure obligat a deixar el traster del pàrquing, estava convençut que no volia dormir al carrer, de manera que va anar a un hostal. "La primera nit que vaig dormir a la pensió, vaig descansar. Et dius 'sé que aquesta nit tinc on dormir, tinc un sostre' i t'aixeques tranquil, però quan dorms al carrer no pots pensar bé".


A poc a poc, Manel va acceptar anar a albergs municipals de forma temporal, però en sortir d'aquí tornaven les pors: "Psicològicament, et fa mal, et fons, perquè el problema continua. Estàs un temps i t'has d'anar. Et tornes agressiu i et sents impotent".


Va conèixer la fundació Arrels, on acudia al servei de dutxes del carrer Riereta i on podia romandre durant l'horari del centre obert. L'entitat va ajudar a trobar una habitació en un pis compartit al carrer Sant Antoni Abat i, a poc a poc, va disminuir la ingesta d'alcohol, ja que estava pendent d'un trasplantament de ronyó. "Una tarda em van trucar per dir-me que m'ingressaven al Clínic. Havia arribat el moment de deixar la beguda. 'Però m'he d'acomiadar', em vaig dir, així que vaig anar al bar i em vaig prendre dos cubates. Els últims de la meva vida. Ja he deixat l'addicció. El 17 d'octubre farà tres anys que estic sense beure".


Ara està jubilat i viu sol en un pis de Granollers (Barcelona) que descriu com "molt bonic" i en el qual li agrada cuinar. És voluntari d'Arrels, on acudeix de forma fixa els dilluns i els dimarts per col·laborar al rober, a la consigna i a les dutxes. De vegades també va els dimecres perquè participa en xerrades a alumnes d'escoles per explicar-los quin és la situació de les persones que viuen al carrer i parlar de la seva experiència.


Manel Garces Marta Maynou a Arrels Foto de Juan Lemus

Manel Garcés i Marta Maynou (dreta) en una reunió d'Arrels / Foto: Juan Lemus


En Manel està disponible quan li ho demanen (el dia d'aquesta entrevista era divendres i va arribar puntualment malgrat una avaria a Rodalies que va provocar retards superiors a una hora durant tot el matí), i forma part de la comissió d'activitats i del grup de ètica d'Arrels, a més de col·laborar el departament de Comunicació i en altres activitats, com les colònies d'estiu. "M'agrada fer-ho, i no faig més perquè no puc", sosté. Reconeix que "costa sortir del carrer, però es pot aconseguir. Primer ha de venir un sostre, sense sostre no fem res. Ara tinc la tranquil·litat d'agafar les claus i anar a casa".


"ROBAR A ALGÚ QUE ESTÀ DORMINT SOBRE CARTRONS ÉS RIDÍCUL"


L'Otto (nom fictici a petició del protagonista) porta diversos anys dormint al carrer. Ha estat a Montjuïc, en els arcs del passeig Picasso, a la zona de l'Aquarium i al parc de la Ciutadella, que qualifica com el pitjor lloc per passar la nit. "La por l'he perduda, el que em molesten són els lladres", confessa.


L'anàlisi de l'Otto es precís: "Quan hi ha policia, la delinqüència se'n va a una altra part", pel que en la mesura del possible busca dormir en llocs no molt allunyats de comissaries o de presència policial. "Roben molt, és una bogeria; haurien de sancionar bastant perquè aprenguessin, però és que robar a algú que està dormint sobre cartrons és ridícul".


L'Otto va néixer a Tànger (Marroc), on residia en una casa gran amb els seus avis i els seus oncles. De petit, es va traslladar a Barcelona amb la seva mare, germà i germana. "No vaig conèixer el meu pare quan era nen. La meva mare deia que feia molt bona olor, fins que es va enganxar a les drogues". De gran sí va arribar a conèixe'l, per la qual cosa sap que té més germans.


D'avi escriptor i periodista, i de família d'origen jueu-magribí, l'Otto va créixer entre llibres. A ell sempre li van agradar més els còmics, pels dibuixos i els colors. Confessa que va perdre l'interès pels estudis per una frase que li repetien a l'escola, i que segueix escoltant: "Les paraules 'moro de merda' no deixaven de ressonar en les meves orelles".


Ha estat jardiner, cambrer, cuiner (cita algun restaurant de luxe de Barcelona), però no ha estat molt de temps en la mateixa feina. "Jo crec que el client és important, m'agrada parlar amb ell, saber què li agrada, i no tractar-només com una persona que paga".


Ha viscut amb la seva família en diversos llocs de la ciutat i han patit racisme de forma quotidiana. El pitjor, indica, és quan uns skinheads van intentar agredir la seva mare quan sortia de casa cap a les sis del matí per anar a treballar com a netejadora.


L'Otto pateix esquizofrènia, brots psicòtics i agorafòbia, que fa que temi els espais oberts. "Sempre he estat molt sensible. No obstant medicació, estic plorant tota l'estona".


Com va arribar a situació de carrer? El seu germà i ell vivien en un pis del carrer Ferran que l'Otto defineix com "un pis de festa", per tots els coneguts que allí es reunien per diversió, i una nit, després d'una bronca amb el seu germà, es va veure al carrer. D'això, fa set anys. Va fer diverses amistats entre persones assídues a la plaça dels Àngels, davant del Macba, es va aficionar a patinar, i va conèixer de prop el món de les drogues i l'alcohol. "Patinar és molt bonic, però vaig perdre molt de temps, un temps que no vaig dedicar a formació, ni a guanyar diners... vaig maltractar psicològicament la mare, que veia com no aguantava més que uns pocs dies a la feina".


Durant un any va estar en una casa ocupa, però va ser el nivell de substàncies estupefaents que es consumien el que li va fer anar-se'n: "Aquestes coses no m'agraden, així que un dia vaig agafar la meva motxilla, i me'n vaig anar".


L'Otto ha après que, si t'intenten robar, "no cal mostrar-se agressiu, perquè et pot portar a una punyalada, o poden venir en dos o tres mesos i donar-te una pallissa, i no tens un lloc on resguardar-te".


Ell lliga el seu sac i la seva motxilla per evitar que l'emportin sense adonar-se'n. Una nit, quan dormia amb dos alemanys més, va notar que algú li tocava els peus. "Em van dir 'eh, tu, moro de merda'. I jo, 'jo no sóc moro, sóc espanyol'. Si no hagués dit això... a veure què passa... L'alemany que havia al meu costat no entenia l'idioma, però es va assabentar del que estava passant. Jo no em vaig aixecar. 'Deixa'm dormir', vaig dir. Van dir, 'anem, que és espanyol', i  van marxar".


Una altra nit va escoltar uns riures a prop seu i es va girar per veure que passava. "Era per la Rambla del Raval. Vaig veure un tio pixant a la cara d'un que dormia al carrer, i un altre noi gravant-ho tot. I reien. Així, sense més. Perquè sí" -fa una pausa, mentre nega amb capdavant- "Jo dormo al carrer, però no perdo la meva educació".


L'Otto no té relació amb els seus germans, que viuen a l'estranger i coneixen la seva situació, i amb la mare pràcticament ha perdut el contacte. "Estic reflexionant bastant, ha arribat l'edat de pensar una mica. Jo he decidit trobar la felicitat aquí, en aquest país. He trencat amb  les meves amistats que només bevien cerveses... Jo he de sortir d'aquesta".


ARRELS


Un dels objectius d'Arrels és acompanyar i atendre les persones sense llar amb l'objectiu de dignificar la seva vida. Marta Maynou és la responsable de l'equip d'Acollida, un servei que es realitza tant en els carrers de la ciutat contactant amb persones sense sostre com en el centre obert del carrer Riereta, on es proporciona orientació i serveis bàsics com dutxes, rober, farmàcia, consigna o recepció de correspondència.


"Contactem, o bé perquè vénen o bé perquè ens apropem, amb totes les dificultats que hi pugui haver, per vincular l'usuari. El que fem és conèixer, apropar-nos i escoltar. Es tracta d'oferir noves oportunitats, de tornar a intentar que confiïn en aquesta societat que els ha decebut".


Cens de persones sense llar d'Arrels


El perfil de persones que acudeixen a Arrels és molt diferent i complex, però, generalitzant, tenen en comú la frustració, els problemes de salut física i mental, i les addiccions, que en paraules de Maynou "són un intent de tapar el dolor i el buit de la persona, les dificultats i la por". "L'instrument principal és la relació i el vincle, crear confiança per generar noves opcions, motivacions, esperances o, simplement, estar amb ells".


Subratlla que els robatoris són molt habituals. "Sembla impossible que a una persona li robin fins les sabates, per això tenim un servei de consigna de llarga durada, perquè tinguin un lloc en el qual deixar les seves poques pertinences de valor. És tan habitual que robin, que no ens sorprenem, es normalitza".


Les agressions físiques poden donar-se per part d'altres ciutadans o entre les persones que viuen al carrer, i és que "aquestes situacions no treuen el millor de tu", assegura Maynou. "És un espai de situacions molt complexes, de dolor i de desesperació".


En relació a les agressions a persones sense llar a les últimes setmanes a Barcelona, Maynou reconeix que hi ha hagut fets molt seguits, però no extrapola aquests episodis a un diagnòstic sobre la seguretat a la capital catalana. "Pot anar relacionat amb el fet que hi ha més malestar i que això generi més agressivitat, perquè la violència és un malestar mal gestionat".


D'altra banda, desallotjaments com l'ocorregut a principis de mes als jardins de Sant Pau del Camp, al barri del Raval, compliquen la situació. Allà hi havia persones que vivien des de feia més de quatre anys i que en un matí van veure com havien de desplaçar-se a altres punts de la ciutat. En opinió de Maynou, "netejar els espais públics per no fer visible aquesta situació és traslladar les persones a altres espais no tan visibles. No se soluciona el problema de base".


Desplaçar els sensesostre un cop i un altre suposa augmentar la seva situació de fragilitat, trencar amb les seves rutines i desubicar-los d'un lloc en el qual sovint tenen relació amb el veïnat. Els experts assenyalen que els prejudicis cap a les persones sense llar estan relacionats amb els estereotips i la por. "Inconscientment, es pensa 'alguna cosa haurà fet' i es tendeix a culpabilitzar la persona. Un pensa que si treballes i ets bona persona, això no et pot passar. Òbviament, tindrà una part de responsabilitat, però és més complex".


Davant d'aquestes dificultats, amb el centre obert -la entitat disposa d'altres recursos- Arrels pretén oferir un lloc "estable, segur i de confiança, perquè no en tenen. Sense ser idíl·lic, és un espai de trobada i de noves relacions".


A Barcelona, hi ha més de 3.800 persones sense llar, de les quals 1.195 dormen al carrer, 2.099 en recursos públics i privats de la ciutat, i 536 en assentaments, segons les últimes dades de les entitats del sector


LOLA NO ESTÀS SOLA


Les dones sense llar suposen entre el 11 i el 12 per cent del total de persones que viuen al carrer. Fa dos anys i mig va néixer una entitat de suport exclusiu per a dones: 

Lola no estàs sola. El percentatge és menor però la situació d'elles és de més vulnerabilitat, segons destaca Clara Naya, que és integradora social i coordinadora de projectes d'aquesta entitat situada a Nou Barris. 


"Des de petites ens diuen que no anem soles pel carrer. Les dones són les que tenen cura de l'espai privat, de la llar, i viure al carrer és tot el contrari, és un espai masculí. La sensació de perill que dóna el carrer les fa aguantar més; aguanten més violència, aguanten més relloguers, més condicions precàries... o van a cases de familiars o amics. Quan arriben a viure al carrer, han passat per moltes situacions en què s'ha abusat d'elles, s'han aprofitat d'elles, i estan més deteriorades psicològicament".


Les agressions a les dones arriben a naturalitzar-se. "Hi ha la idea que l'home té la força i la dona és vulnerable. De vegades, elles accedeixen a tenir una parella també sense llar perquè les protegeixin i també es generen situacions de violència. Pot passar que algú digui 'ella ho tria', però també és un mecanisme per evitar altres agressions".


Com a casos concrets, remarca que en els caixers en què pernocten homes i dones, "hi ha un assetjament sexual naturalitzat, que és bastant horrible".


Naya sosté que hi ha un altre tipus de violència, que és la institucional, perquè l'Administració no té recursos suficients i no està preparada per abordar la situació d'aquestes dones. "Com a exemple, si hi ha un centre amb 75 places, 12 són per a dones, el que les converteix en un grup minoritari i no té prou en compte les seves particularitats".


"És horrible en els dos casos, però no pateixen igual un home i una dona. La majoria de les dones ha patit violència masclista abans d'arribar a carrer, i després. A segons quins perfils no hi ha capacitat per donar-los resposta, i arriben moltíssimes situacions de dones que han tingut relacions tòxiques", descriu aquesta experta.


Lola no estàs sola


Lola no estàs sola té un pis amb capacitat per a quatre dones, així com un centre de dia al mateix districte per anar a dutxar-se, posar rentadores i socialitzar. Obre tres dies a la setmana (dilluns i dijous matí, i dimecres tarda) i l'objectiu del projecte és aconseguir finançament per obrir més. Per aquest centre passen unes deu o onze dones cada dia, i des de maig de 2017 n'ha atès 80. "Aquí troben cert relax. És com un minioasi en què elles se senten còmodes i segures", resumeix Naya. 


DELICTE D'ODI


Hatento

El 47 per cent de les persones que viuen al carrer afirmen haver patit, almenys, un incident o delicte d'odi i gairebé un 25 per cent ha patit violència física a causa de intolerància i menyspreu cap a la seva situació d'exclusió. Així ho indica l' Observatori de delictes d'odi contra les persones sense llar, Hatento , impulsat per l'ONG RAIS , que ha posat en marxa una oficina virtual per obtenir més i millor informació sobre aquests delictes.


Entitats del sector, com Hatento, reclamen que el Codi Penal reconegui l'especial vulnerabilitat d'aquestes persones sense llar davant delictes basats en la intolerància i els prejudicis, recollint la situació de pobresa i exclusió com una característica a protegir. Demanen que s'inclogui l'aporofòbia (rebuig al pobre) com a circumstància agreujant de responsabilitat penal.


FALTA DE DENÚNCIES


Ni la Guàrdia Urbana ni els Mossos d'Esquadra disposen de dades sobre agressions a sensesostre a Barcelona perquè no estan desglossades i perquè hi ha poques denúncies. Més enllà de les xifres, des de l'Ajuntament sí avaluen els factors de risc d'aquest col·lectiu, com el fet de sentir-se indefensos i del temor als cossos policials.


Albert Sales, coordinador del Pla de lluita contra el sensellarisme de Barcelona, adverteix que, d'una banda, "si porten una llarga trajectòria (al carrer), es normalitzen aquests fets i no es té consciència de vulneració de drets" i, per un altre, "formen part d'un col·lectiu estigmatitzat, pensen 'em faran cas?', 'em culpabilitzaran a mi?' i es queden al marge de denunciar".


Sales considera "intolerables" aquestes agressions, que moltes vegades es relaten anys més tard de produir-se. Segons la seva experiència i el contrast amb dades d'entitats, bona part d'aquests delictes els protagonitzen "gent que ve de festa a la nit amb un cert nivell d'alcohol que fan de les persones que dormen al carrer objecte de les seves burles".


Per això, el Pla contra el sensellarisme té entre les seves prioritats la lluita contra l'aporofòbia. "Se'ls pot veure com persones que han fracassat en la vida, però també hi ha un problema d'accés a l'habitatge", adverteix Sales.


Un dels inconvenients és que aquesta violència, igual que la situació general de les persones sense llar, queda oculta. "La idea de l'aporofòbia és que es considera que aquestes persones tenen la culpa de la seva situació, quan el que necessiten és que li donin un cop de mà. Tenen dret a reconstruir una vida digna, no que se'ls menyspreï per estar al carrer. Hi ha línies vermelles que no es poden traspassar. No poden ser la joguina d'un grup de persones que ve de festa i ha begut massa".

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


EL MÉS LLEGIT

ARA A LA PORTADA
ECONOMIA
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH