divendres, 18 de octubre de 2019

Carles Campuzano: "Els anys de la crisi han estat anys perduts per al sector de la discapacitat intel·lectual"

|

Carles Campuzano ha transitat de la vida política a la vida civil sense fer soroll. Després de 23 anys al Congrés dels Diputats, l'exportaveu del PDeCat va decidir abandonar la primera línia política just abans de les darreres eleccions generals. Però la seva nova ocupació segueix vinculada a l'agenda per la qual va mostrar tant d'interès durant la seva estada a la Cambra Baixa: el passat dos de setembre, Campuzano va ser anomenat director de Dincat, la federació catalana de la discapacitat intel·lectual.


Carles Campuzano Dincat


Per qui no conegui encara què és Dincat, pot explicar quines entitats aglutina la federació i quins són els seus objectius?


Dincat és la federació que agrupa tot el sector de la discapacitat intel·lectual de Catalunya. És una federació amb unes 300 entitats que ofereixen tot tipus de serveis: escoles d'educació especial, residències, centres especials de treball, centres de dia... El que fa Dincat és representar els interessos de les entitats, així com defensar els drets de les persones amb discapacitat i de les seves famílies. A més, la federació també compta amb l'Associació Empresarial Dincat (AEES Dincat), que representa els interessos d'aquestes entitats des d'un punt de vista empresarial.


La federació ofereix un servei de conciliació familiar per donar un cop de mà a les famílies. En què consisteix aquest servei?


Moltes famílies necessiten en moments donats al llarg de l'any o bé que algú els acompanyi a l'hora de cuidar els fills, o bé portar-los a un centre de respir on se'n facin responsables. Es tracta de donar temps a les famílies per "desconnectar" gràcies a un conjunt de professionals que estan arreu del país. Ara és un servei que presta Dincat com a federació però que la nova junta vol reforçar perquè sigui prestat directament per les entitats.


DEIXAR ENRERE UNA VISIÓ PATERNALISTA


L'octubre de 2018 es va reformar la llei electoral per garantir el dret a vot de les persones amb discapacitat intel·lectual: bona prova que encara queden serrells per millorar en la inclusió del col·lectiu.


Va ser un canvi important que feia anys que reclamava el moviment a favor de les persones amb discapacitat intel·lectual. De fet, forma part d'una dinàmica de fons que ha obert la Convenció de les Nacions Unides sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat que pretèn superar una mirada massa paternalista i enfortir la seva capacitat de decisió.


Això va en línia amb la reforma del Codi Civil que ara mateix està paralitzada. Què inclou la reforma?


La Convenció de Nacions Unides supera les formes legals amb les que històricament havíem protegit a les persones amb discapacitat. No es tracta de limitar els seus drets a través d'una tutela, sinó de dotar aquestes persones dels suports que necessiten per poder desenvolupar plenament els seus drets. Això implica canvis legals en el dret civil espanyol i en el dret civil català, ja que Catalunya té competències pròpies. És un canvi de paradigma molt important i un repte pel conjunt de la societat.


I per què alguns civilistes tenen recels?


Perquè la lògica de la Convenció respon a institucions jurídiques anglosaxones, no tant dels països continentals amb tradició de dret llatí. Però també és cert que si el conjunt de la societat no està preparada per acceptar aquest nou paradigma, això tindrà dificultats. No és un simple canvi d'una llei, és un canvi que obliga a reforçar aquests suports. Perquè si els suports no estan ben construïts, ens podem equivocar.


En quins àmbits hauríem de focalitzar l'atenció per garantir aquests suports?


Primer tenim un repte a curt termini: els deu anys de la crisi que va començar el 2009-2010 han impactat durament en el sector dels serveis socials i singularment en el sector de la discapacitat intel·lectual. Han estat deu anys perduts on les tarifes s'han mantingut congelades, continuen havent-hi llistes d'espera...


També tenim el repte de l'educació especial. Malgrat que el Govern va aprovar un decret per posar en marxa l'escola inclusiva, aquest decret no s'ha desplegat i, si volem anar normalitzant la presència de nens i nenes amb discapacitat intel·lectual a les escoles ordinàries, necessitem que existeixin suports per no condemnar-los al fracàs escolar.


Hi ha un tercer repte que és el del món del treball. A Catalunya hem desenvolupat un model de referència per a la integració laboral de les persones amb especials dificultats, però és un sistema sotmès a molts reptes. A diferència d'altres llocs d'Espanya, on s'ha optat per que aquestes persones estiguin en recursos assistencials o ocupacionals, aquí tenen una feina remunerada. Però això implica millorar els nivells de formació.


I com a darrer repte, necessitem un marc legal que reconegui que les prestacions d'aquest tipus de serveis té tot el sentit que siguin fetes a través d'entitats d'iniciativa social.


LA QÜESTIÓ DEL FINANÇAMENT


La Taula del Tercer Sector ha proposat transitar a un model d'assignació de fons més concertat que no pas subvencionat. Li sembla una proposta encertada?


Bona part de les entitats ja funcionen amb concerts i no pas amb subvencions. Ara del que es tracta és de tenir un marc legal potent que faciliti la concertació i que a més blindi que les entitats sense ànim de lucre i arrelades al territori ho puguin continuar fent. El sector mira amb desconfiança que puguin irrompre operadors mercantils al voltant d'aquests serveis per fer-hi negoci.


Al final, el Govern espanyol no aportarà a la Generalitat els 1,6 milions d'euros extra recaptats per l'IRPF social --les aportacions per a fins socials que els ciutadans realitzen voluntàriament a la declaració de la renda--. Més enllà d'això, quina és la quantitat que li hauria de pertocar a Catalunya?


És molt important que després de tants anys de batalla, el 80% dels recursos de l'IRPF siguin gestionats per les comunitats autònomes. Això permet que les entitats siguin independents i puguin desenvolupar projectes adaptats a les necessitats catalanes. Una altra discussió és si la quantitat de diners correspon a l'esforç fiscal que fan els contribuents catalans. És evident que no. Hauríem de tendir a que l'esforç fiscal a Catalunya es quedés en les entitats que presten serveis socials a Catalunya.


No és el mateix discapacitat que dependència, però amb una població cada cop més envellida es solapen les dues dimensions. Dotze anys després de la llei de dependència, quin balanç en fa del seu desplegament?


Des del seu origen, la llei no va tenir ben resolta la sostenibilitat financera. Altres Estats europeus, quan van posar en marxa les seves polítiques d'autonomia i independència personal, van decidir establir línies de finançament específiques per aquestes polítiques (a França amb un recàrrec a l'IRPF, a Alemanya es va vincular a les cotitzacions socials...). A Espanya aquest debat no es va voler tenir i ara n'estem pagant les conseqüències.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.
ARA A LA PORTADA
ECONOMIA
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH