Record emocionat d'Alicia Alonso, ballarina i treballadora
Els experts en dansa parlen i no acaben de la bellesa que va saber imprimir al moviment danzario, de la seva capacitat d'innovació i de la seva excels magisteri.
L'algaravia de carrer ens té abstrets i fa que no reparem en notícies que són molt més importants en la nostra vida. Per exemple, ens ha deixat sense alè la qual ens arriba de Cuba i ens explica que Alicia Alonso, es com va dir en el seu moment d'Eva Perón, "ha entrat en la immortalitat". Una cosa, en aquest cas, molt cert perquè el nom de la ballarina cubana serà recordat molt més enllà del seu propi temps i la seva mateixa existència física.
Els experts en dansa parlen i no acaben de la bellesa que va saber imprimir al moviment de la dansa, de la seva capacitat d'innovació, de la seva excels magisteri, qualitats totes elles indiscutibles i que serien més que suficients per haver-la convertit per dret propi, com se la denominava eufemísticament d'una manera que feia certa gràcia, a "prima ballerina asoluta". Però de tan sincer he de reconèixer que el que a mi més va meravellar sempre d'ella va ser la seva tossuda perseverança, la seva immensa capacitat per seguir al capdavant del Ballet Nacional de Cuba, de travessar l'Atlàntic per venir un any sí i un altre també, amb més de 90 complerts àmpliament, per acompanyar a la seva formació. Encara la recordo en les rodes premsa prèvies, a les que arribava, caminant treballosament, recolzada en els braços del seu marit. O a la seva figura erecta i silenciosa assistint a totes les premieres des d'una llotja de la platea del teatre Tívoli.
L'autor al costat d'Alicia Alonso
Més encara: vaig tenir el privilegi de veure-la encara sobre un escenari. Va ser a mitjans dels noranta al Centre Cultural de Terrassa, possiblement un dels últims teatres espanyols en els quals va actuar. Exercitava com a solista en una peça de la que no recordo el títol i apareixia vestida sòbriament de negre i acompanyada en entorn pels seus ballarins que l'ajudaven a girar sobre si mateixa. Des de la sala s'apreciava una línia recta traçada sobre l'escenari que, segons sembla, ella podia apreciar treballosament per no desviar-se en escena. I encara crec que la vaig veure de nou a la seu oficial de la seva Ballet, al Gran Teatre de l'Havana, a l'antic Centre Gallec, sobre el Parc Central.
Però l'anècdota més inesborrable la vaig viure al soterrani del Gran Cafè de Barcelona on en aquella època de majors alegries la Caixa d'Estalvis egarenc, patrocinadora de la temporada de dansa, celebrava una roda de premsa prèvia a la presentació de cada companyia seguida de dinar . Llavors encara era costum facilitar el dossier de premsa en paper amb algunes fotos sobre aquest mateix material, no com ara que ve tot en forma de pen drive. I vaig pensar que podria aprofitar una d'aquestes fotos per demanar-li, al final de la roda de premsa, que me la dediqués amb la seva signatura. Així ho vaig fer. Llavors, el seu marit va posar-les sobre les estovalles, va col·locar el retolador a la mà d'Alicia i va situar aquesta sobre la foto. Ella va començar a signar i al punt, sense adonar-se'n, va passar de la foto a les estovalles, on va quedar la meitat del seu autògraf, tal era la seva ceguesa. Guardo com un tresor aquella dedicatòria inconclusa.
Vaig tornar a veure a Alicia Alonso fa dos o tres anys, en el mateix Tívoli, i recordo que ens va fer esperar una bona estona perquè li costava moure. Però allà va estar una vegada, al peu del canó. L'última. Perquè aquesta primavera, quan el Ballet Nacional de Cuba va tornar de nou al teatre del carrer Casp, ja ho va fer sense Alícia, que es va quedar la seva Havana, on ara ha mort amb 99 esplèndids anys.
Però he de dir que a mi el que sempre em va resultar més excel·lent de la seva personalitat va ser la tossuda perseverança. Com és ben sabut, va estar afectada d'una malaltia ocular que a ser pràcticament cega. Aquesta minusvalidesa, que en qualsevol altra persona hagués suposat la seva amortització per a qualsevol tasca creativa, no va espantar a la intrèpida havanera. Va sorgir ballant com si res. Puc explicar que la recordo, al voltant de 1995, interpretant una peça de dansa amb motiu d'una de les seves habituals visites a Espanya del Ballet Nacional de Cuba. Va ser al Centre Cultural de Terrassa. Alícia apareixia en escena sola, vestida amb una lleugera faldilla negra. La envoltaven, a distància, els seus ballarins. I segons expliquen els informats, sobre el escenaris havia traçat una raça blanca que els seus castigats ulls encara podien detectar per a UE ella pogués desenvolupar-se sense problemes.
Escriu el teu comentari