El Teatre Akadèmia programa una divertida versió d''El burgès gentilhombre' de Molière

 

El castell de Chambord és un dels recintes palatins més espectaculars d'Europa. Està situat a la vall del riu Loire, a la província de Loir-et-Cher i es diu que té el major parc d'Europa. És allà on a Francisco I agradava cavalcar mentre practicava la caça. Al pavelló reial, que va començar el citat rei, li van afegir nous elements el seu fill Enric II, Lluís XIII i Lluís XIV i Chambord va arribar a tenir 440 habitacions, 365 xemeneies, 70 escales i 14 escalinates. Una desmesura total. Curiosament, tot aquest esforç va ser gairebé erm i tant Francesc I com Lluís XIV el van fer servir tan sols alguns dies. Doncs bé, en una d'aquestes brevíssimes estades de Lluís XIV Molière va tenir ocasió d'estrenar el 1670 una de les seves més famoses comèdies: 'El burgès gentilhombre', concebuda com un espectacle complet que incloïa text, música i ballet.

La Companyia Els Pirates ha actualitzat aquesta obra en una nova versió titulada 'La mascarada' que es presenta al Teatre Akadèmia. Si la vara que permet mesurar la vigència d'una obra escrita fa molts anys és la seva concordança de fons amb el present haurem de convenir que tots els grans temes subjacents, per exemple, al teatre clàssic, de Shakespeare a Lope o Calderón, perviuen en la societat contemporània, encara que sigui, com cal suposar, amb altres vestidures. El mateix passa també amb gèneres menys transcendents, com la comèdia, a al punt que, després de les divertides i un tant absurdes situacions imaginades per Molière es dedueix una crítica perfectament aplicable a vicis, corrupteles i vanitats actuals.

L'esperpent de Monsieur Joudain, un vanitós nou ric que pretén amagar la seva condició i revestir-se de l'aura de noblesa de sang que li falta, és de tan rabiosa actualitat que, deixant de banda la ximpleria amb què Molière disseny a el personatge, permetria identificar més d'un coetani nostre.

"La mascarada --diuen els d'Els Pirates-- parla de bogeria, hipocresia i engany a parts iguals". Amb subjecció a les limitacions d'espai del local esmentat, la versió incorpora tots els elements originaris de la comèdia de Molière. El text va acompanyat de cançons, música i alguns elements coreogràfics, de manera que els sis intèrprets han de lluir una sorprenent versatilitat, a més de transvestir una i altra vegada per representar personatges successius. La complexa escenografia de teatre a la italiana es resol enginyosament amb l'ús d'unes mampares desplaçables i algun moble addicional que es desplaça per l'espai escènic amb rapidesa, apareixent i desapareixent segons les necessitats de moment. I encara queda espai per a un piano, en què s'interpreten, amb acompanyament d'instruments de corda, algunes de les peces de l'obra.

Tot això adornat amb el to bufo propi de la farsa concebuda pel comediògraf que permet criticar amb sal grossa sense que ningú se senti al·ludit. 'La mascarada' és un espectacle complet, molt divertit, que els adaptadors --sembla que ha estat un treball col·lectiva-- s'han actualitzat amb algun gest de complicitat de contemporaneïtat com el de que la criada de la senyora Joudain s'enamora del congènere del nuvi de seva filla, que en aquesta versió resulta ser no un lacai, sinó... una altra criada.