Apunts d’un viatger solitari des del vagó desinfectat

Viatge llampec. Tranquil. Ningú no m’amoïna. Penso. Anoto alguns apunts. Arribant a casa, m’atreveixo a escriure. Ho comparteixo amb vostès.

Solitud. Res no sembla igual. Tot ha canviat. La disrupció vital ens ha reconvertit. Com? Més alts?, no. Més guapos?, no. Més pobres?, sí. Més espavilats?, no. Més moderns?, si. Més misericordiosos? (“No entenc el que vol dir-me: miseriquè...?”).

Hauríem de continuar amb més preguntes irredents per extreure’n l’anàlisi del comportament humà després de 78 dies de confinament. No ens pertoca. O potser sí. Se’m fa estrany que des de les pàgines obertes de la premsa ens calgui donar lliçons sobre el balanç de la disrupció humana d’aquest terrible trimestre primaveral. Òbviament, si no tenim capacitat per resumir allò que hem vist, allò que ens han explicat, allò que mai més res no tornarà a ser igual, no som el que el públic pensa de nosaltres: periodistes, ajuntadors de paraules, intentant relats versemblants del que passa al costat de casa, al carrer, al barri, a la ciutat, al país, a la nació, a l’estat. Tots som “un” i milions. Som rics en la diversitat; afartats de la disrupció desbocada de la pandèmia, en el marc d’un text i un context que mai no hauríem albirat ni en el pitjor dels somnis.

Estem de sort. De cop i volta les aigües del mar del Covid 19 ha separat les turbulències gràcies a la màgia dels científics. S’ha obert un camí per fases. Les taules de la llei ens comunica cadascun dels manaments que cal complir per superar les onades infectes de l’epidèmia. Malgrat l’esperança, caminem envoltats per la vigilància de l’ull que tot ho guaita, que tot ho analitza des de l’horitzó que frega la unió entre el cel i la terra, entre el mar i el més enllà. Però, per què vull un horitzó si convisc la pandèmia amb éssers irracionals? Insuportables tribus urbanes que gargotegen: “A mi ningú no em mana. A mi ningú no m’ha de guiar. He escollit el camí torçat. No vull disciplina”.

Tren dels Ferrocarrils de la Generalitat, 21 de maig a les 12 del migdia.

Sortint de l’estació de Provença. Capto la imatge en la solitud del vagó.

Al fons, s’endevina un segon passatger (foto de l'autor).

Si es que marxa, cal entendre que un dia la pandèmia tornarà. Ho farà per destruir-nos, per desnivellar-nos de la precarietat amb la qual volem viure quan hauríem de dir-ne: sobreviure. Recordeu-la: “sobreviure”. L’hivern proppassat molts dels humans de proximitat vivien per sobre de...Se’ns ha trencat el “de” engolit per la disrupció pandèmica global.

Fa 90 dies pensàvem que allò tan llunyà, la infecció dels xinets per menjar uns bitxos crus (?), mai no podria traspassar la barrera benestant de l’Europa rica. Pronosticàvem que la higiene personal i col·lectiva, més el control de la cadena alimentària, eren baluards poderosos inexpugnables sense filtres, escletxes, ni traïdors infiltrats. Confiats, orgullosos. Ara paguem la culpa per superba ignorància.

Aleshores i vist a distància, podria semblar una quimera una nota folklòrica de la cultura gastronòmica d’éssers diferents -però tan iguals!— que a contracor encomanaren urbe et orbi la malaltia per la transferència humana: negocis, viatges, conferències, batibull de transportació de cossos i ànimes, com valor business de sinergia capitalista versus comunista.

Per anar o tornar de l’aldea global, ens calen les mateixes hores, idèntiques sensacions d’un món que ha deixat un basar d’utopies per subhastar. Sembla, talment, com si anéssim camí de la distòpia que per alguns superbs no deixa de ser un horitzó farcit de maldats.

La disrupció actual, vital, ens hauria de reconvertir. Potser no serem més guapos, ni més alts, ni més espavilats, ni més moderns... Però sí: esforçats pobres cercant horitzons nous; plausibles, utòpics, solidaris i persistents.