Surten a la llum nous documents sobre la relació entre Hitler i Franco

El 75è aniversari de la fi de la Segona Guerra Mundial ha tornat a suscitar interès per molts temes referits a aquella mortífera contesa. Un d'ells, el del compromís que va poder adquirir Espanya per participar en el conflicte. Luis E. Togores ofereix una visió molt completa i en bona mesura nova en el seu llibre Franco frente a Hitler. La historia no contada de España durante la Segunda Guerra Mundial (La Esfera de los Libros) per al qual ha pogut consultar arxius com els de la Fundació Nacional Francisco Franco o el del general Agustín Muñoz Grandes, amb el consegüent descobriment d'alguns documents que romanien inèdits.

Va voler Franco entrar o no a la guerra? Cal tenir en compte d'una banda l'espectacular desenvolupament de la contesa durant els seus primers temps i de l'altra, la natural simpatia envers Alemanya com a conseqüència de l'ajuda que els nacionals van rebre durant la guerra civil. Franco "estava disposat a preparar diu Togores- sense pressa, però sense pausa, l'entrada d'Espanya, encara pensava retardar tot el raonablement possible la declaració de l'estat de guerra amb l'inqüestionable objectiu de patir els menys danys possibles i aconseguir els majors beneficis al cost més baix".

Aquesta temptació va tenir el seu moment àlgid entre juny i setembre de 1940, però es va anar atenuant progressivament. Quan va arribar a entrevista d'Hendaia el 23 d'octubre d'aquest mateix any ja sabia que els alemanys no podrien ocupar Gran Bretanya i es va adonar més que Hitler no estava disposat a concedir a Espanya les reivindicacions colonials que li va plantejar per no enemistar-se amb França de Vichy. En definitiva, Franco sempre va tenir un dubte raonable sobre qui guanyaria, encara que és cert que "les primeres i aclaparadores victòries alemanyes en els primers moments van anul·lar momentàniament la seva capacitat de crítica". En tot cas, afirma Togores que "a finals de 1942 ja tenia clar que Alemanya anava a perdre la guerra".

Una altra qüestió debatuda és la referida a la germanofilia del cunyat de Franco, cosa que Togores no nega, encara que diu que "les simpaties de l'extremadament orgullós Serrano Súñer pel Tercer Reich se li van passar viatjant (a Alemanya") i que, en tot cas, va ser "un col·laborador estret que complia les ordres del cabdill, encara que el seu egocentrisme va portar a Franco a retirar-li la seva confiança". Un cop defenestrat i en les seves diferents memòries es va venjar del cap de l'Estat atribuint-li la obsessió per entrar a la guerra i es va adjudicar a si mateix el mèrit de que no ho fes, cosa que els documents relativitzen. Pel que fa a la comparació de Serrano amb el seu successor a Afers Estrangers, Jordana, considera que aquest no va ser menys germanòfil que l'anterior.

Va voler Franco entrar o no a la guerra? Cal tenir en compte d'una banda l'espectacular desenvolupament de la contesa durant els seus primers temps i de l'altra, la natural simpatia envers Alemanya com a conseqüència de l'ajuda que els nacionals van rebre durant la guerra civil.

Togores tracta de moltes altres qüestions interessants i potser menys divulgades. Així el comerç espanyol amb Alemanya, que es va regular pel sistema de 'clearing' en el conveni subscrit a l'efecte. A del principi, el saldo va ser molt favorable a aquesta per l'ajuda que va prestar durant la guerra civil, però a poc a poc la balança es va anar equilibrant a favor d'Espanya fins a convertir-se en la veritable creditora del Tercer Reich. Es va intentar que aquest saldo favorable s'apliqués en un programa secret anomenat Bär de compra de material militar, però Alemanya va tenir problemes per complir-lo perquè ho necessitava per a ella mateixa, amb el resultada que els subministraments pactats no van arribar mai a lliurar-se en la seva totalitat. També tracta de l'emigració de treballadors espanyols al Reich aparells contribuir a pal·liar la manca de mà d'obra (va arribar a haver-hi sis milions d'estrangers, entre voluntaris i forçosos) i afirma que "va ser sempre molt reduït" i que van tenir problemes per repatriar els seus sous.

Denuncia els manejos monàrquics per substituir Franco per Don Juan que, diu, "va poder ser un rei Quisling" perquè "el pretendent va intentar fins ben entrat l'any 42 acostar-se als alemanys amb la finalitat de substituir a Franco a canvi de l'entrada dels espanyols en guerra al costat d'Alemanya". I és que "al Borbó i sobretot als seus més pròxims col·laboradors, només els importava arribar al tron, sense que el medi o les conseqüències alteressin els seus propòsits". El principal agent d'aquest joc va ser Vegas Latapié, amb Kindelán i Areilza, però també Muñoz Grades va estar "disposat a prestar-se al joc".

Fa, a més, una anàlisi de les actituds dels principals generals cap a un o altre dels contendents en la guerra i arriba a la curiosa conclusió que "el menyspreu dels alemanys respecte als espanyols va ser un factor determinant per al fracàs dels plans nazis sobre Espanya".