Paula Cifuentes reivindica la memòria de Maria Cristina, reina governadora i mare d'Isabel II

 

Tres van ser les dones que van ocupar la direcció de l'Estat a l'Espanya de segle XIX. Una, per dret propi, Isabel II, filla de Ferran VII i les altres dues en funció vicària i per la minoria d'edat dels seus respectius fills: Maria Cristina de Borbó, pel que fa a la seva filla Isabel i Maria Cristina d'Habsburg Lorena, a el seu fill Alfonso. De totes elles potser és de l'última dona de Ferran VII de la qual s'ha escrit menys i no sempre bé. Paula Cifuentes la reivindica en «Maria Cristina, reina gobernadora» (Ariel).

Va arribar de Nàpols per convertir-se en l'última dona d'un dels pitjors reis que ha tingut Espanya, el traïdor Ferran VII, de què era neboda -fet que reiterava la nefasta tendència endogàmica de la família real-, amb la funció de donar successió a l' tron, objectiu pel qual va ser considerada persona molt adequada donada la fertilitat de les dones de la seva estirp. I, en efecte, del traïdor Fernando va aconseguir donar a llum dues filles, Isabel, que arribaria a reina i Luisa Fernanda, que emparentaria amb els Orleans de França i seria duquessa de Montpensier.

Diu Cifuentes que Maria Cristina va rebre una bona educació i no li regateja peces. Destaca la seva "cordialitat i jovialitat a tota prova", afegeix que "en el tracte de tu a tu resultava fascinant", que era "una veritable relacions públiques", afirma que, a més, posseïa "molt poca capacitat per al rancor", li atribueix sensibilitat envers els pobres, emulant el mateix sentiment que va mostrar Maria Antonieta, considera que va ser una dona molt religiosa i un "un ésser lleial que sabia recompensar als que l'havien donat suport" Això sí, considera que va ser una dona molt absorbent: " si no hi havia nascut per regnar, sí que ho havia fet per governar; fins a l'últim dels seus dies voldrà controlar-ho tot el que tingués al seu abast ".

Certament li va tocar regir el país en una època convulsa. Hi va haver de lluitar perquè el traïdor Fernando no restablís li Llei Sàlica, que hagués suposat derivar la successió en favor del seu germà Carles en lloc de en la seva filla Isabel (per al que Maria Cristina va comptar amb l'ajuda de la seva germana Luisa Carlota, casada amb Francesc de Paula, un altre germà de Ferran VII, encara que amb el temps va acabar enemistada amb ella, per cert, desmenteix l'anècdota de la bufetada que vol la llegenda donés a el ministre Calomarde i a què aquest hauria respost amb la frase de "mans blanques NBO ofenen ").

Res més convertida en reina governadora va haver d'afrontar la primera guerra carlina, va estar sempre enmig de les batusses entre moderats i liberals, va suportar la humiliació d'haver de restablir la constitució de 1812 pel motí dels sergents de la Granja i finalment va haver de patir l'enemistat d'Espartero, que va aconseguir apartar-la de el poder i enviar-la a l'exili.

Cifuentes és molt comprensiva amb la seva vida sentimental. "Estimava de manera passional" -diu- clar que no al seu primer cònjuge, el rei Ferran, amb qui va casar per una simple raó d'Estat, sinó a Augusto Fernando Muñoz, aquell guàrdia de corps de què es va enamorar sent vídua i amb el que va contreure un matrimoni secret que duraria tota la vida. La reina va ser, fet i fet, feliç amb un plebeu en un matrimoni desigual que no va estar exempt de crítiques però que va donar nombrosos plançons dels quals es va preocupar a col·locar adequadament. Del seu segon marit afirma que era discret i reservat i preferia fer negocis a porta tancada, aconseguint que Maria Cristina fora immensament rica. En definitiva, que van formar "un tàndem perfecte".

Malgrat tot el que s'ha dit, no eludeix en Maria Cristina algunes greus responsabilitats. "Hi ha dues coses que es poden atribuir a la reina mare: que no eduqués a la seva filla per a les exigències que un lloc tan difícil, com el de reina constitucional, requeria; i, en segon lloc, que la forçar-se a casar-se amb la persona menys idònia, fet que va tenir dues conseqüències directes: la desafecció de la vila d'Espanya i la promiscuïtat darrera d'Isabel "(per cert, atribueix a Muñoz el mèrit -si així pot adjectivar-se- d'haver convençut a Isabel II que acceptés com a marit seu cosí Francesc d'Assís).

Conclou l'autora indicant que Maria Cristina "Va ser reina i dona a el mateix temps de tal forma i va compatibilitzar una vida real i una altra burgesa, amb dues famílies diferents".