Quan la Lola Sanjuan tenia 11 anys va marxar del seu poble natal a Aragó a casa de la seva tieta, a Bilbao, perquè tenia problemes respiratoris i els metges els van recomanar que passés una temporada prop de la mar. Quan estava allà va esclatar la Guerra Civil i la Lola no va poder tornar amb la seva família. Mai va tornar a veure el seu pare ni un dels seus germans, que van ser afusellats, i va trigar tres anys a retrobar-se amb la seva mare, la Benita. En aquest període la Lola va estar refugiada a Camprodon, va creuar els Pirineus diverses vegades i va escriure infinitat de cartes a la seva mare. Encara que sabia que les cartes mai arribaven, la Benita també li escrivia contínuament.
"A la meva àvia li agradava molt parlar i al llarg dels anys em va repetir les històries un milió de vegades", explica en referència a la seva àvia Lola la Noemí Sanjuan, que ha plasmat la relació epistolar de la seva àvia i la seva besàvia en el llibre Nietas de la memoria, publicat per l'editorial Bala Perdida.
La de Lola i Benita és una de les deu històries amb què el llibre intenta recuperar la memòria històrica de les dones de qui mai es va parlar. Dones que, tot i no lluitar a la guerra o ser afusellades, van passar per situacions extremadament dures.
La idea del llibre va sorgir a través d'un grup de Telegram format per moltes dones periodistes que el 8 de març de 2018 es van unir a la vaga feminista i a les manifestacions multitudinàries. Després de moltes converses, el 23 d'abril d'aquell mateix any va sorgir la idea d'explicar la vida de les seves àvies, de dones que van viure la guerra però a qui la societat sempre va ignorar. Un cop acabat, Bala Perdida les va rebre amb els braços oberts. "És una manera de donar veu a dones que van ser anònimes i de rendir-ne homenatge", explica la Lorena Carbajo, editora del llibre.
Els relats de la guerra i la postguerra sempre parlen dels homes d'aquella època, però gairebé mai de les dones, especialment de les dones desconegudes. "La quotidianitat de les dones en l'època de la guerra i postguerra, que era duríssima, no es coneix. Moltes es van quedar soles, moltes van patir la repressió o van haver de deixar de treballar. Moltes van ser educades en el nacionalcatolicisme, que les oprimia", relata Sanjuan.
És per això que les autores van decidir rescatar la història quotidiana d'aquestes dones que van ser doblement silenciades, pel masclisme i per l'opressió. "La història sempre està explicada per homes i ens semblava interessant explicar la història de les dones que van lluitar moltíssim i, en moltes ocasions, soles, sense els seus marits", explica la néta de la Lola.
HISTÒRIA DE BUITS
La de la Carmen Freixa és una narració completament diferent. El seu relat, explica l'autora, és un relat de silencis, de buits, que narra el que van viure moltes famílies de la burgesia catalana. A la seva família hi havia dues històries amb dos bàndols.
"Ningú es fiava de ningú", assegura. "La burgesia catalana va rebre amb els braços oberts la dictadura i aleshores hi havia silenci a les cases perquè ningú volia que els seus fills expliquessin a l'escola el que sentien dels pares. Hi havia molts silencis". Silencis que, assegura, es tradueixen en no conèixer la teva pròpia família i en tenir un sentiment de pèrdua d'unes històries que podrien haver estat precioses.
Freixa remarca la cruesa de la situació d'aquelles dones, algunes de les quals "van ser adolescents durant la República i tenien una esperança d'un futur molt millor, en què podien votar, exercir la política i ser lliures". Totes elles van haver de callar i adoptar el paper de la dona servicial i callada, sempre a disposició del patriarca. "Va ser molt pitjor per a elles perquè van conèixer la llibertat", explica.
Igual que la seva companya, Freixa considera que, quan es parla de memòria històrica, sempre es parla d'homes. "Ningú diu que la memòria històrica també està formada per totes aquestes dones, moltes de les quals no tenen ni nom ni cognom. Però crec que quan parlem de memòria històrica hem de parlar-ne, perquè gràcies a elles avui tenim els drets democràtics que tenim", diu convençuda l'autora, que assenyala que la memòria històrica està formada per moltes dones petites que van passar sempre desapercebudes però van lluitar per aconseguir petites coses que avui considerem drets fonamentals.
"Crec que tothom que llegeixi el llibre sentirà que part de la seva família està aquí, amb altres noms i altres circumstàncies", diu Freixa. Les dues autores es mostren orgulloses de poder explicar les històries que representen a tantes dones de les generacions de les seves àvies. A més, a la web de el llibre, animen altres persones que enviïn la història de la seva àvia per poder crear un projecte col·laboratiu.
"Quantes històries s'han quedat allà que no hem arribat a conèixer? Quanta memòria s'està perdent?", es pregunta Sanjuan.
Escriu el teu comentari