dimecres, 12 de agost de 2020

El Joc de Trons a l'era post Convergència

|

Durant molt de temps el tauler polític a Catalunya va oferir una imatge d'estabilitat. Van ser els anys del regnat de Jordi Pujol, que va aconseguir entrar a l'imaginari de molts catalans com un 'pare' de la pàtria. Però finalment, el 'pare' va reconèixer haver-se endut la paga de tots els seus fills, i aquest imperi que havia construït i que cohesionava el territori, es va ensorrar com un edifici de Calatrava.


L'expresident de la Generalitat de Catalunya Carles Puigdemont durant la visita a Perpinyà (França) a 29 de febrer de 2020.


La història és coneguda per tots: el 2014 Pujol va admetre haver amagat part del seu patrimoni a la Hisenda Pública, donant el tret de sortida a l'enterrament de CiU. El 2015 va arribar la primera fractura, amb la separació entre Convergència i Unió; i el 2016, en un intent d'allunyar-se dels múltiples casos de corrupció que afectaven a Convergència, el partit es va refundar i va passar a anomenar-se Partit Demòcrata Europeu Català, el PDeCat.


El PDeCat va fer els seus primers passos ferit. Mesos abans, l'últim polític que aguantava el vaixell convergent flotant, Artur Mas, va haver de renunciar a la presidència de la Generalitat. La CUP d'Ana Gabriel, demanant el cap de l'últim pes pesat de Convergència a canvi dels vots per a la investidura, va acabar donant el cop definitiu al PDeCat: un polític allunyat de la cúpula, Carles Puigdemont, va arribar al cim del partit . I des de llavors res va tornar a ser el mateix.


PUIGDEMONT, EL PUNT D'INFLEXIÓ


La sacculina és un dels pitjors malsons per a un cranc. Es tracta d'un paràsit que quan entra al cos del crustaci creix fins a ocupar completament l'actual sistema nerviós i acaba robant-li la seva capacitat per moure's. Finalment, la sacculina acaba fins i tot robant la voluntat del cranc, fent que es converteixi una mena de zombi al seu servei. Doncs bé, una cosa semblant va passar dins del PDeCat.


El procés independentista d'Artur Mas i el seu equip, tenia més de retòrica que de pràctica, però Puigdemont no estava disposat a fer el mateix. L'exalcalde de Girona va seguir el seu propi camí: portar la promesa del referèndum per a l'autodeterminació fins al final. La consulta plantejada per Mas el 9-N va passar a ser un joc de nens comparat amb el que va viure Catalunya el 2017 i l'1-O.


El camí per arribar al referèndum, amb la coalició entre ERC i el PDeCat, i la posterior declaració d'independència van acabar diluint completament el partit. Puigdemont va prendre el timó de la formació i va actuar per iniciativa pròpia en els pactes amb ERC, sense fer cas en reiterades ocasions a la cúpula del PDeCat, que sempre es va sentir més còmoda dins de la retòrica de Mas. Així, Marta Pascal, una de les dones fortes de l'equip de Mas, va quedar-se cada vegada més relegada fins a gairebé desaparèixer. El 2018 va abandonar la presidència del PDeCat per no tenir la confiança de Carles Puigdemont, que en només dos anys va aconseguir posicionar-se com el líder absolut del partit.


Puigdemont va aconseguir contaminar el PDeCat des de dins fins a deixar el partit sense marge de maniobra. Va incorporar certes figures a les seves candidatures electorals que poc tenien a veure amb l'espai que havia ocupat en el seu moment Convergència. Un dels exemples més clars és la incorporació de Jordi Sánchez, que presideix la Crida Nacional per a la República. L'activista engarjolat té un historial proper a Iniciativa Per Catalunya Verds (ICV), un partit que sempre va ser crític amb l'espai convergent.


Avui dia, els dirigents del PDeCat temen per la supervivència d'un partit que Puigdemont ja dóna per enterrat. La intenció de l'expresident és acabar diluint completament la formació dins JxCat, que passaria de ser una marca on conflueixen molts partits a ser el partit que acabi absorbint tot l'espai post-convergent juntament amb altres ingredients com la Crida de Sánchez. Però per utilitzar aquesta marca, necessita l'aprovació del PDeCat, que en el seu moment va registrar la candidatura de JxCat i posseeix els drets sobre ella.


Per donar el cop final i acabar amb el PDeCat, diluint per sempre el llegat de Pujol, els exconsellers presos, amb l'aprovació de Puigdemont, van emetre un manifest demanant que el partit participés en una assemblea fundacional per crear JxCat. El manifest també deia que el PDeCat hauria de decidir en sis mesos si es dilueix per complet per incorporar-se a JxCat, una proposta que no ha caigut gens bé als dirigents de el Partit Demòcrata Europeu Català, que s'han negat en rotund a acceptar el pla de Puigdemont.


Però els exconsellers i Puigdemont no accepten el que digui la directiva del PDeCat. No van escoltar a la Marta Pascal en el seu moment i tampoc ho faran amb David Bonvehí, actual president de la formació política. En aquest sentit, Puigdemont ja ha amenaçat amb crear un altre partit que agrupi l'espai sobiranista si el PDdeCat es resisteix a confluir amb JxCat.


Previsiblement, l'actual president de la Generalitat, Quim Torra, i els consellers Meritxell Budó, Jordi Puigneró, Miquel Puig i Damià Calvet, més afins a Puigdemont, acabin en la nova formació de l'expresident, de manera que el PDeCat només tindrà a la consellera Àngels Chacón , més afí a la cúpula demòcrata, dins de l'actual Govern.


D'altra banda, Marta Pascal, que en el seu moment va renunciar al lideratge del PDeCat, ha creat el seu propi partit: el Partit Nacionalista Català (PNC). Aquesta marca va competir amb el PDeCat en el procés de refundació de Convergència, però finalment el nom de Partit Demòrcrata Europeu Català es va acabar imposant en la votació. Ara, Pascal ha rescatat les sigles per reviure l'espai convergent lluny de Puigdemont. Com quan presidia Artur Mas, han baixat el nivell d'agressivitat en el seu discurs demanant un referèndum pactat amb l'Estat, renunciant a la unilateralitat que proposa l'expresident Puigdemont.


Si Torra és inhabilitat finalment a la tardor, totes aquestes submarques que han nascut de l'entorn postconvergent acabaran lluitant, en una mena de "Joc de Trons", per aconseguir arribar a la Generalitat. Per la seva banda, ERC mira la pugna de poder que s'està generant en el seu soci de Govern amb tranquil·litat, esperant que les diferents faccions postconvergents s'acabin devorant entre si per a tenir l'hegemonia de l'espai sobiranista. La lluita per aconseguir el tron de l'independentisme ha començat.


Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


EL MÉS LLEGIT

ARA A LA PORTADA
ECONOMIA
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH