La transició sud-africana o com Nelson Mandela va aconseguir unir una població trencada

 

"Bona tarda senyores i senyors. Lamento interrompre el seu dissabte a la tarda. Ara estic en condicions d'anunciar que el Sr. Nelson Mandela serà alliberat de la presó de Victor Verster el diumenge 11 de febrer sobre les 3 de la tarda". va ser el 2 de febrer de 1990 quan el president de Klerk va pronunciar aquestes paraules en el seu primer discurs oficial. Sud-àfrica va esclatar d'emoció ja que, en aquell moment, Nelson Mandela portava 27 anys a la presó per defensar els drets dels citadans negres.

L'apartheid sud-africà va ser un dels pitjors episodis de la història de la humanitat. Les polítiques de segregació van començar el 1948, quan el Partit Nacional (PT) va guanyar les eleccions i va dur a terme les seves idees d'eliminar tots els drets de la població negra de país. El partit de l'oposició, el Congrés Nacional Africà (ANC), del qual formava part Nelson Mandela, s'hi va oposar. Però el PT va començar a reprimir qualsevol manifestació en contra de la seva ideologia. Els anys van passar i la tensió i la violència van augmentar fins al punt que va començar a ser insostenible per a tothom. L'estat es va veure submergit en una crisi econòmica, cultural i simbòlica causa de la seva gran inversió en defensa, el boicot internacional i la migració de part de la seva població, mentre que l'ANC, tot i que havia guanyat popularitat a nivell nacional i internacional, tenia recursos escassos per derrotar el govern. A causa d'aquesta incapacitat mútua per tenir èxit, ambdues parts es van adonar que l'única manera d'evitar una guerra civil era negociar. El 1986, Mandela va començar a conversar amb representants estatals de la presó, i el 1989 va rebre la visita de el president Botha. Les coses estaven a punt de canviar.

Aquell mateix any, De Klerk, un polític més reformista del Partit Nacional, es va convertir en president i va fer el pas decisiu: treure a Mandela de la presó. L'11 de febrer de 1990, Mandela va sortir de la presó de Victor Verster agafat de la mà de la seva esposa i aixecant el puny com a símbol de victòria. "Sóc aquí davant de vosaltres no com un profeta sinó com un humil servidor", va començar Mandela. El país estava convençut que la lluita havia arribat a un moment decisiu. "Hem esperat massa per la nostra llibertat", va afirmar. I després, va cridar als seus compatriotes blancs per "unir-se en la formació d'una nova Sud-àfrica".

En aquell moment, alguns dels seguidors de Mandela no van entendre les seves paraules, no volien unir-se als blancs, però Nelson Mandela va fer un gran esforç per deixar en clar que el problema no era la gent blanca sinó el govern de l'apartheid. "Els blancs són companys sud-africans, i volem que se sentin segurs i que tots apreciem la contribució que han fet a el desenvolupament d'aquest país. Heu de recordar que la demanda d'aquest país és aconseguir una societat no racial".

La llibertat de Mandela i els seus reclams van ser una fita cabdal en la transició a la democràcia. En un país en què els senyals a les parets mostraven els llocs per a negres i per a blancs i la llei de servei públic prohibia els negres trepitjar els millors parcs i platges, l'apartheid va posar en les ments dels negres la idea que el blanc volia dir "el bé". Però quan Nelson Mandela va arribar a l'espai polític tot va canviar.

Nelson Mandela i Cyril Ramaphosa, en representació de l'ANC, i Frederik De Klerk i Roelf Meyer, com a representants de NP, es van establir com els caps visibles de les negociacions. L'Inkhata Freedom Party (IFP) i el Partit Comunista Sud-africà (SACP), especialment Joe Slovo, també van ser una part important en la transició.

La transició va representar una gran baralla per al país i va estar marcada per un augment de la violència al carrer: de 1990 a 1995 les morts van augmentar a 15.000, un nombre més gran que en els darrers 30 anys. Eren temps difícils, el Partit Nacional encara tenia el control dels militars i tenia por de futurs judicis, i l'Inkatha (IFP) va ser el primer en estar contra qualsevol negociació i va respondre violentament.

El 10 d'abril de 1993 va marcar un abans i un després. Chris Hani, el líder del SACP i referent dels joves dels guetos, havia estat assassinat. Algú el va disparar just davant de casa seva. Els dies següents hi va haver protestes massives als carrers, incendis en edificis i robatoris: el caos havia tornat i estava posant en perill les negociacions. Afortunadament, Mandela va irrompre a la televisió i va demanar pau. Va recordar als joves que eren "els líders del demà" i que no totes les persones blanques actuaven com ho havia fet l'assassí. "Chris Hani ha fet el sacrifici suprem. El major homenatge que podem retre a la feina de la seva vida és assegurar-nos que guanyem la llibertat per a tota la nostra gent", va dir. I les negociacions van continuar.

El 18 de novembre de 1993 es va iniciar una Constitució provisional i es va acordar formar un Consell Executiu de transició per dirigir el país fins que se celebressin eleccions democràtiques. Les eleccions van arribar el 27 d'abril de 1994. Des de primera hora del matí les cues eren llarguíssimes i els ciutadans negres i els blancs es barrejaven per votar junts. Com que no tots els ciutadans van poder votar, el govern va decretar un segon dia d'eleccions. Uns dies després es va confirmar que l'ACN de Nelson Mandela havia obtingut el 62,6% dels vots. Sud-àfrica començava a ser lliure. El líder que va advocar per la pau va arribar finalment a la part alta de la política i va continuar, durant tota la seva vida, lluitant per causes nobles.