És possible l'autodeterminació de Catalunya?

 

La paraula "autodeterminació" és una de les que més ha sonat en la política espanyola de l'última dècada. El procés independentista català ha provocat que la discussió sobre un dret que recull la legislació internacional entre de ple en el debat públic de el país. No obstant això, pocs polítics expliquen el significat real d'aquest dret. Possiblement, de fer-ho, s'acabaria el debat.

ORIGEN

La necessitat de crear un dret que permeti l'autodeterminació dels pobles ve del procés de descolonització africà. Amèrica va aconseguir independitzar-se dels seus conqueridors europeus molt abans que l'Àfrica. De fet, en temps de la Segona Guerra Mundial, només hi havia dos països d'arreu del continent que no estaven dominats pels europeus: la Unió Sud-africana (avui Sud-àfrica) i Etiòpia.

Just després de la Segona Guerra Mundial, el món Occidental va començar a adonar-se que no podia seguir molt més temps posant-se la bena als ulls mentre s'enriquia a través de tercers països, els quals cada vegada eren més pobres. Però no va ser una reflexió voluntària, sinó obligada: els països colonitzats van començar a demanar cada vegada més autonomies i en gairebé tots ells hi va haver manifestacions que van derivar en grans conflictes socials. A mitjans dels 50 la situació ja era insostenible i per tant, la independència va ser inevitable.

Amb un món canviant, que ja no entenia la colonització, les Nacions Unides (ONU) van haver de fer un pas endavant per netejar-se les mans i fer veure que els països que abans van legitimar les idees colonitzadores, de cop estaven totalment en contra. Per això, el 14 de desembre de 1960, van emetre la resolució 1514 on recollien el dret a l'autodeterminació dels pobles. Aquest pronunciamient de l'ONU es considera la 'Carta Magna de la Descolonització "ja que s'afirma, per primer cop en la història, que" tots els pobles tenen el dret de lliure determinació".

¿TOTS ELS POBLES TENEN DRET A L'AUTODETERMINACIÓ?

Aquesta pregunta, possiblement, sigui la menys analitzada per la classe política espanyola. Segons el dret d'autodeterminació, sense navegar per altres aspectes del dret internacional, sí que està permès que qualsevol entitat que sigui considerada un "poble", pugui "determinar lliurement la seva condició política i perseguir lliurement el seu desenvolupament econòmic, social i cultural". En aquest sentit, és indiscutible que Catalunya és un poble amb cultura pròpia i per tant, si una gran majoria volgués independitzar-se, tindria el dret a autodeterminar-se. Espanya, per la seva banda, com a membre de les Nacions Unides, hauria de respectar la resolució i facilitar el procés d'autodeterminació, tal com el Regne Unit va fer amb Escòcia.

No obstant això, el món legislatiu mai ha estat tan fàcil d'interpretar i, sovint, unes lleis xoquen amb altres. Per això, els jutges emeten sentències i creen una jurisprudència, per a poder aplicar el codi legal quan, de primeres, no és possible resoldre el cas aplicant la norma tal com surt en el paper.

La London School of Economics and Political Science va realitzar una conferència a 2018 on van analitzar l'aplicació de el dret de l'autodeterminació i concretament, el cas de Catalunya. En l'acte, els experts van explicar que la legislació internacional recull dos principis que, de primeres, són contradictoris: l'autodeterminació i el dret a la integritat territorial.

Tradicionalment, el conflicte entre els dos drets s'ha resolt de la següent manera: l'autodeterminació ha de prevaler sobre la integritat territorial en els casos d'ex colònies o injustícies manifestes contra minories, mentre que el dret d'un Estat a mantenir la seva integritat territorial preval en la resta de casos. 

ES POT APLICAR A CATALUNYA?

Per respondre a aquesta pregunta, primer s'hauria d'entrar a valorar si a Espanya es produeixen "injustícies manifestes contra minories". Durant la dictadura de Francisco Franco, Catalunya va tenir els seus drets polítics suspesos i la seva cultura va ser totalment soterrada. Per això, d'haver invocat el dret a l'autodeterminació en aquest moment, hauria gaudit de l'empara de la legislació internacional (encara que hagués servit de poc). Avui, Catalunya és un territori amb representació política, amb la seva cultura representada a les institucions estatals i sobretot, un poble divers.

Tornant a l'essència de l'autodeterminació: els pobles poden "determinar lliurement la seva condició política i perseguir lliurement el seu desenvolupament econòmic, social i cultural". Però, en el cas català, Qui és el poble? ¿Els que volen independitzar-se a través d'eleccions que converteixen en plebiscits que mai guanyen? (de moment l'independentisme encara no ha aconseguit superar el llindar del 50%) .O la resta de la població?

Per tot això, evocar a el dret d'autodeterminació a Catalunya és enganyós i racionalment incorrecte. En primer lloc, perquè no hi ha un "poble" que vulgui independitzar-se, només una part. Si la comunitat internacional interpretés els sentiments de l'independentisme català com un "tot" estaria vulnerant seriosament la llibertat individual i els drets polítics de la resta de la població que s'autodetermina com espanyola. De la mateixa manera, la comunitat internacional no ha reconegut el dret de l'autodeterminació en una democràcia plena, de manera que tampoc ho farà en l'espanyola, que a més està sota el paraigua europeu.

Els independentistes no aconseguiran un referèndum emparant-se en el dret internacional perquè, senzillament, no tenen les eines ni la legitimitat per a fer-ho. El plebiscit a Catalunya només seria possible legalment a través d'un diàleg amb l'Estat i, per molt que disgusti a part de la població, si aquest es nega a cedir part del seu territori és impossible que es produeixi la independència. Mai, cap membre de la comunitat internacional reconeixerà a un territori que declari la independència unilateralment dins d'una democràcia (es va poder veure després de la declaració d'independència de Puigdemont) i entendran que són assumptes interns de l'Estat on s'està produint el conflicte. Primer, perquè s'ha de respectar la legislació internacional; i segon, perquè ningú és tan ximple com per a pegar-se un tret al peu: si un país reconeix que part del territori d'un altre és independent, per què no li faran el mateix?