Científics confirmen l'existència d'aigua a la Lluna

La presència d'aigua ha estat confirmada per primera vegada en la superfície de la Lluna il·luminada pel sol, per l'observatori aerotransportat SOFIA de la NASA.

Aquest descobriment indica que l'aigua es pot distribuir per la superfície lunar, i no es limita a llocs freds i ombrejats.

SOFIA ha detectat molècules d'aigua (H2O) al cràter Clavius, un dels cràters més grans visibles des de la Terra, situat a l'hemisferi sud de la Lluna. Les observacions anteriors de la superfície de la Lluna van detectar alguna forma d'hidrogen, però no van poder distingir entre l'aigua i el seu parent químic proper, el hidroxil (OH).

Les dades d'aquesta ubicació revelen aigua en concentracions de 100 a 412 parts per milió, aproximadament equivalent a una ampolla d'aigua d'un terç de litre, atrapada en un metre cúbic de sòl escampat per la superfície lunar. Els resultats es publiquen en l'últim número de Nature Astronomy

"Teníem indicis que H2O, l'aigua familiar que coneixem, podria estar present en el costat il·luminat pel sol de la Lluna", va dir Paul Hertz, director de la Divisió d'Astrofísica a la Direcció de Missions Científiques a la Seu de la NASA a Washington. "Ara sabem que hi és. Aquest descobriment desafia la nostra comprensió de la superfície lunar i planteja preguntes intrigants sobre els recursos rellevants per a l'exploració de l'espai profund".

CENT VEGADES MENYS QUE AL SÀHARA

A tall de comparació, el desert de Sàhara té 100 vegades la quantitat d'aigua que SOFIA va detectar a terra lunar. Tot i les petites quantitats, el descobriment planteja noves preguntes sobre com es crea l'aigua i com persisteix en la dura superfície lunar sense aire.

L'aigua és un recurs preciós en l'espai profund i un ingredient clau de la vida tal com la coneixem. Queda per determinar si l'aigua que SOFIA va trobar és fàcilment accessible per al seu ús com a recurs, el que serà objectiu principal del Programa Artemisa de tornada a la Lluna de la NASA.

Els resultats de SOFIA es basen en anys d'investigacions prèvies que examinen la presència d'aigua a la Lluna. Quan els astronautes de l'Apolo van tornar per primera vegada de la Lluna en 1969, es va pensar que estava completament seca.

Missions orbitals i d'impacte durant els últims 20 anys, com el satèl·lit d'observació i detecció de cràters lunars de la NASA, han confirmat gel en cràters permanentment ombrejats al voltant dels pols de la Lluna. Mentrestant, diverses naus espacials, inclosa la missió Cassini i la missió de l'estel Deep Impact, així com la missió Chandrayaan-1 de l'Organització d'Investigació Espacial de l'Índia, i la Instal·lació del Telescopi Infraroig amb base a terra de la NASA, van observar àmpliament la superfície lunar i van trobar evidència de hidratació en llocs més assolellats. No obstant això, aquestes missions no van poder distingir definitivament la forma en què estava present, ja sigui H2O o OH.

"Abans de les observacions de SOFIA, sabíem que hi havia algun tipus d'hidratació", va dir en un comunicat Casey Honniball, autora principal que va publicar els resultats del seu treball de tesi de postgrau a la Universitat d'Hawaii en Manoa a Honolulu. "Però no sabíem quant, si és que n'hi havia algun, eren en realitat molècules d'aigua, com bevem cada dia, o alguna cosa més com un netejador de desguassos".

SOFIA va oferir una nova manera de mirar la Lluna. Volant a altituds de fins a 45.000 peus, aquest avió Boeing 747SP modificat amb un telescopi de 106 polzades de diàmetre aconsegueix més del 99% del vapor d'aigua en l'atmosfera de la Terra per obtenir una vista més clara de l'univers infraroig. Usant la seva càmera infraroja d'objecte feble per al telescopi SOFIA (FORCAST), SOFIA va poder captar la longitud d'ona especfiíca única de les molècules d'aigua, a 6,1 microns, i va descobrir una concentració relativament sorprenent al assolellat cràter Clavius.

SENSE ATMOSFERA I NO ES PERD A L'ESPAI

"Sense una atmosfera espessa, l'aigua a la superfície lunar il·luminada pel sol s'hauria de perdre en l'espai", va dir Honniball, qui ara és becari postdoctoral al Centre de Vol Espacial Goddard de la NASA a Greenbelt, Maryland. "No obstant això, d'alguna manera ho estem veient. Alguna cosa està generant l'aigua i una mica ha d'estar atrapant allà".

Diverses forces podrien estar en joc en el lliurament o creació d'aquesta aigua. Els micrometeorits que cauen sobre la superfície lunar, transportant petites quantitats d'aigua, podrien dipositar l'aigua a la superfície lunar després de l'impacte.

Una altra possibilitat és que podria haver-hi un procés de dos passos mitjançant el qual el vent solar del Sol lliurament hidrogen a la superfície lunar i provoca una reacció química amb els minerals que contenen oxigen a terra per crear hidroxil.

Mentrestant, la radiació del bombardeig de micrometeorits podria estar transformant aquest hidroxil en aigua.

La forma en què l'aigua s'emmagatzema, el que fa possible que s'acumuli, també planteja algunes preguntes intrigants. L'aigua podria quedar atrapada en petites estructures en forma de perles en el sòl que es formen a partir de l'alt calor creat pels impactes dels micrometeorits. Una altra possibilitat és que l'aigua pugui estar amagada entre els grans de sòl lunar i protegida de la llum solar, el que podria fer-la una mica més accessible que l'aigua atrapada en estructures en forma de comptes.