La divisió en l'independentisme marca l'agenda catalana fins a les pròximes eleccions a Parlament

L'independentisme polític català ha patit un tsunami des de la declaració unilateral d'independència del 27 d'octubre de 2017 que ha provocat una fragmentació en els partits de conseqüències imprevisibles.

Si per aquelles dates tots els partits independentistes amb representació al Parlament, Junts per Cat, ERC i la CUP, anaven de la mà en la defensa de la unilateralitat, la situació ha donat un tomb espectacular en els últims temps. Les batalles entre els dos socis de l'actual Govern, ERC i Junts Per Cat, per veure qui s'emporta el gat a l'aigua en els pròxims comicis i les guerres internes entre els hereus de l'extinta Convergència, han obert enormes vies d'aigua al vaixell independentista.

A això s'ha unit el hiperlideratge que l'expresident Carles Puigdemont ha exercit des de Waterloo i que ha provocat una divisió sense precedents dins dels partidaris de la independència. De moment, ja són vuit les formacions que tenen la intenció de presentar-se a les pròximes eleccions autonòmiques, una xifra impensable en els temps en què Jordi Pujol controlava amb mà de ferro el catalanisme.

UNITAT DIFÍCIL

I malgrat que encara hi ha veus que demanen la unitat de l'independentisme, la veritat és que els líders dels diferents partits semblen mirar-se amb recel a l'espera que siguin els ciutadans els que posin a cadascú al seu lloc. A mesura que es va aproximant la data de les eleccions, els partits van prenent posicions, triant els seus candidats i llançant propostes que de vegades serveixen per delimitar encara més les diferències entre ells.

Encara que tots apuntin a la necessitat de superar la barrera el 50% dels vots en els comicis, pel que sembla el seu únic punt en comú, la realitat és que, tal com ha reconegut el líder d'ERC al Congrés, Gabriel Rufián, les previsions apunten que la campanya estarà presidida per la guerra bruta entre les pròpies candidatures independentistes.

MOLTES PAPERETES

Si les coses no canvien en el curt termini, els votants independentistes podran triar en les pròximes eleccions fins a vuit paperetes diferents. Els tres partits que, en teoria, tenen més opcions són ERC, a què tots els sondejos donen com a favorits per guanyar les eleccions, Junts per Cat, que pugnarà amb el PSC per la segona plaça, i la CUP, amb un vot consolidat des fa temps.

A aquests s'uneixen Demòcrates, partit escindit de les cendres de l'Unió de Josep Antoni Duran i Lleida, que aposta per la unilateralitat en el camí cap a la independència i que té com a candidat a Antoni Castellà, recentment elegit per encapçalar la llista. No obstant això, la seva aposta per la unilateralitat li permet convergir amb JxC, tot i que ha reconegut que si no hi ha un acord per formar una aliança acudirà en solitari a les eleccions. Això sí, buscarà l'aval de l'ANC ja que ha anunciat que sotmetrà el seu programa electoral a el vistiplau de l'organització que presideix Elisenda Paluzie.

A aquests pot unir-se la recentment creada Assemblea de Represaliats i activistes (ARA), que intentarà presentar-se a les eleccions i que compta amb el suport de persones com Tamara Carrasco, jutjada i absolta per presumptes desordres públics, Roger Espanyol, que va perdre un ull durant l'1 d'octubre, o l'exregidor d'ERC Jordi Pesarrodona.

MODERATS

En una posició més moderada es troben una sèrie de partits sorgits igualment de la vella Convergència però que no aposten per la unilateralitat.

Entre ells es troba el PDeCAT, liderat per David Bonheví, i que ha vist marcada la seva història recent per les seves enfrontament amb Carles Puigdemont, el que ha provocat l'escissió de el partit i la marxa de bona part de les seves cares més conegudes a l'aixopluc de l'expresident .

Una postura similar pel que fa a l'independentisme té el Partit Nacionalista de Catalunya (PNC), encapçalat per Marta Pascal i que cerca aglutinar al seu voltant als partidaris del catalanisme predominant en els anys de Jordi Pujol com a president de la Generalitat.

També en aquest costat moderat del catalanisme es troba convergents, que lidera l'exconseller Germà Gordó, o Lliures, encapçalat per Antoni Fernández Teixidó, exdirigent de Convergència Democràtica de Catalunya. A ells s'uneix la Lliga Democràtica, dirigit per Astrid Barrio i que propugna la unió entre totes les forces de centre polític català.