"Una hora Molt màgica" amb el mag Hausson al Escenari Joan Brossa

 

El passeig de Born lluïa animadíssim a última hora de la tarda quan m'encaminava cap al Escenari Joan Brossa. La gent, majoritàriament jove, socialitzava, bevia i es movia, uns amb mascareta, altres mitjans de la col·locació d'aquesta peça i alguns -no els menys- sense cap protecció. No tothom es pren seriosament això de la pandèmia. O potser està ja vacunat, que mai se sap.

Al local d'espectacles a què ens referim sí que ho fan: els seients ocupats estan separats per espais lliures intermedis, es respecta la reducció d'aforament establerta per les autoritats i fins al mateix controlador d'entrada es limita a mirar aquesta sense ni tan sols tocar-la. Hausson, que era el protagonista de la vetllada, es col·locava acuradament la mascareta quan no necessitava ensenyar tota la cara per raó de l'espectacle. I és que havíem anat per gaudir del seu nou xou titulat "Una hora Molt màgica" amb el qual aquest artista barceloní ens va delectar en l'exhibició de les seves magnífiques qualitats.

No estarà de més recordar que la presència de Hausson en aquest local té profundes arrels. L'il·lusionista va ser amic del polifacètic Brossa, que era un aficionat sense restriccions de les arts parateatrals i molt en particular de la màgia i amb el qual va col·laborar muntant alguns espectacles. Però és que a més Jesús Julve, que tal és el nom real de Hausson, és un dels pilars sobre els quals s'assenta aquest local obert a tota mena d'espectacles, pel que la seva presència és, com cal suposar, obligada en tota temporada.

Descriure "Una hora Molt màgica" és molt senzill: en un escenari sense elements vacus i sense major suport d'un parell de taules -una de les quals apareix i desapareix sola-, un fons audiovisual i un pal en el qual es marquen els números que escull lliurement el públic entre el menú que se li ofereix, l'il·lusionista maneja cartes amb una soltesa espectacular, fent-los aparèixer i desaparèixer, multiplicar-se i dividir-se o convertir-se en minúscula pilotes que també juguen amb els nostres ulls perquè van i vénen sense que sapiguem endevinar com ho fan. De la mateixa manera Hausson va desgranant tot seguit cadascun dels jocs escollits, en la major part dels quals intervenen de forma molt directa els espectadors, que són convidats a compartir l'escenari i col·laborar amb el protagonista de la funció.

Hausson no és partidari d'artificis. No es disfressa, ni juga amb grans aparells. El seu és una màgia de proximitat que s'articula principalment en dos gèneres: la màgia de manipulació i la de endevinació o transmissió de la pensada. Això no vol dir que renunciï a utilitzar alguns objectes menors, com les clàssiques ampolles o uns trepants amb els que ha dissenyat un impactant joc d'efecte sorprenent, que crec recordar presentar ja en la temporada anterior però que, sens dubte, val la pena contemplar de nou.

La participació arriba a tal punt que en un moment determinat de la funció són els propis espectadors els que des del seu seient i seguint les indicacions de Hausson, esdevenen mags i desenvolupen un joc el resultat els deixa estupefactes. Tot això en poc més de seixanta minuts que es passen en un sospir i que ens fan sentir, un cop, com si fóssim nens.